Solitud davant la nit

Solitud davant la nit


Camino sol, lleuger, aller a tot allò que m’envolta, no sento fred, tampoc calor, les botes ressonen al asfalt. Passejo, observo.. ni una anima. Fred al meu esperit,arrogància i frustració, dintre meu es deslliga unes ganes irrefrenables de trencar una paperera d’una patada, l’arrenco de un sol cop deslligant un estrepitós soroll metàl•lic.
La foscor m’acompanya , odio la llum artificial dels fanals, els apago de un cop sec i metàl•lic, ferro contra ferro. S’apaguen una rere l’altre, buidor. Absència de la essència de la meva vida.
Cotxes aparcats, containers, parcs solitaris, poble fantasma. Ràbia, agitació i pèssims pensaments ronden el meu cervell, busco consol, calidesa i pau en altres persones. No em donen el que necessito.
Penombra, fum, musica i gent...no omplen aquesta buidor. Amic, no alleuja la meva angoixa. Amor de la meva vida, sí, única solució... vinc de estar amb tu, però les poques hores al teu costat fa que al separar-me es quedi el meu esperit atrapat als teus ulls, enredat al teu cabell, perduts a la teva mirada. La meva anima? Acaronant-te al teu llit. La meva ment? Caminat sola rodejada de solitud, foscor i frustració.