UN MAL DIA...

TANCO la porta i cau la litografia “David i el bany de Bet-Sabé” d’en Mattaüs Merian; vidre trencat i el marc fet una merda. Dels dos ascensors sols en funciona un amb desesperat lentitud. Una vegada al carrer faig unes passes i com cada dia, inevitablement, aixafo una enorme cagarada de gos. Passo el pas zebra i va d’un un pel que uns cotxes d’alta gamma em rebentin. Caminant i procurant eludir els ciclistes sudorífics que a més a més la majoria d’ells i elles (no tots) curulls de màsters i postgraus, rar son els que no escriuen, pinten, dissenyen, actuen, canten, ballen, filmen i tot i més; tant, que son considerats els nous emprenedors, els grans interventors creatius del immens budell global del nou Silicon Valley barceloní, mediterrani, creatiu i cultural...

Tot caminant, no cal que digui res respecte la terrorífica potència incitant dels gegantins i lluminosos cartells de plasma de múltiples dimensions, incitant hipnòticament a consumir, a viatjar, a comprar i adquirir el que sigui i com sigui; amb un frenesí viciós i addictiu... Des de perfums altament sofisticats a roba interior, sobretot llenceria de dona impregnada d’efluvis olorífics d’alta capacitat embriagant, o braçalets de grafè electromagnetitzat per gaudir d’una potencia vivencial (per no dir sexual) plenament satisfactòria, tant en les relacions professionals com les intimes... Tot per satisfer el fracàs d’una societat malaltissa i consumidora, regida per l’estètica induïda i aclaparadora, per gaudir, lluir, gastar i gastar!...

On és l’ancestral “Sentit Comú” dels nostres avantpassats, tant purs, nets d’esperit i alhora tant miserables la majoria, però, tots amb aquella dignitat?... Però això ja és un passat, avui i ara, estem en un present de permanent descomposició, tant, que s’albira un futur incert, espaordidor d’aquesta societat que ens toca viure. Ens anem convertint en purs mecanismes reptilians. Recordo Metròpolis de Fritz Lang o Blade Runner... Acabarem tots sent uns grans estúpids magnífics!...

Vaig per tabac de pipa Mac B. (que jo me’n faig cigarretes) i l’han acabat. Tres carrers mes avall en un altre estanc, en tenen però, m’haig d’esperar els anys de Déu, ja que els addictes jugadors de loteria semblen el tap d’una bassa de purins. Cap al metro s’ha dit però, el servei està interromput per que com sol passar últimament, uns quants s’han tirat a les vies. Crido un dels pocs taxis que circulen i resulta que el torracollons que el condueix és del ram de l’Islam: no hi ha cony que me’n entengui on vull anar... Cagant déus i hòsties baixo del vehicle per agafar un autobús misteriós que amb sort potser em deixarà prop de la radio, on col•laboro a desgrat meu, en una matinera tertúlia setmanal. Al passar per l’arc detector de metalls comencen els fastigosos xiulets... segons les dades, el detector anímic qüestiona certa violència reprimida que tinc dins del meu cervell (a on hem arribat!...) He hagut de fer un seguit de exercicis respiratoris recomanats per la meva voluntariosa i esporàdica amiga seixantera i coach sexual diplomada. Un dels tertulians de nom nefast, m’ha provocat de nou, violenta i repetidament. Emprenyat com un foll tot maleint-lo a ell i alguns altres (no tots) he abandonat aquella fastigosa tertúlia tendenciosa i mediàtica. Acalorat he fet cap al enterrament d’un llunyà company de facultat (separat i putejat a més no poder per la seva ex-dona magistrada, ara convertida en una agressiva política del nou Govern Central). Segons m’han dit, el pobre morí d’una sobredosi de sildenafilo tot practicant aberrants experiències sexuals en un discret motel prop de l’aeroport; tenia demanat que l’incineressin però, coincidències de la mort, davant d’ell ni han al menys dos-cents vuitanta vuit que esperen torn. Surto d’aquell tanatori-crematori industrial amb ganes d’espargir-me una mica.

Passo pel caixer automàtic per treure uns euros però, la puta màquina s’ha engolit la targeta. Haig d’entrar dins de la oficina bancària i sofrir una espera interminable rere un munt de clients acollonits amb cara d’autòpsies pendents de realitzar. De nou al carrer es posa a ploure com cada dia una fina pluja groguenca i pudenta. He tingut que comprar el diari en castellà, les edicions en català ja fa temps que no surten... Els titulars sempre son els mateixos i repetitius: “...que si el procés està encallat, que una onada de fred siberià ens deixarà com polls, que si la grip es imparable, que si el Constitucional, que les enquestes d’última hora diuen que no hi ha res a fer; d’altres que tot està a tocar o que el bord d’en Trump, en Putin, l’Orient Mitjà, la CEE, la Xina i d’altres fills de sa mare, estan reunits en permanents i tensíssimes conversacions...”

Mentre prenc un cafè aigualit i copa de rom, miro i remiro lascivament una dona de jove maduresa, provocativa a rebentar; tant, que si m’encanto allò acaba amb un espectacle; tot perquè segons ella l’estava assetjant sexualment. Fujo rambla avall mentre la pluja pudenta s’intensifica. Entro en un carreró de llargues porxades plenes de gent okupa esvalotada fotent bots i crits demanant la mort de no sé qui. De cop els antidisturbis han aparegut com per art de màgia repartint estopa a tort i a dret.

Trompejat i adolorit m’he dirigit a dinar a Cal Mingo... “Tancat per defunció”, deia el cartell (ja feia dies que el pobre Mingo em parlà molt subtilment sobre les avantatges del suïcidi). Fastiguejat entro al primer burger que trobo; ple de canalla imposant el seu poder exigent i violent davant d’uns pares que, un no sap si en son els sexuals engendradors o els sofridors d’aquells terrorífics monstres... M’empasso de mala gana aquell pack de gust i olor alineant. Un cop fora, a la plaça del Gran Estat, em trobo en mig de l’enèsima manifestació exigint la Independencia a sang i foc... Feina tinc per sortir d’aquella rierada de gent! Però a redéu!.. no gaires carrers més enllà, una altre massiva protesta tant o més furibunda i violenta que l’anterior... Eren els socis del Barça demanant la dimissió de tota la junta directiva i exigint radicalment el canvi de nom del Club. No en va aquella mateixa tarda el Real Madrid els havia massacrat amb un dotze a zero!...

Era tard, els transports públics s’havien declarat en vaga sense previ avis. Vaig caminar, caminar, emprenyat i desmoralitzat fins arribar al meu pis. Sense electricitat vaig oblidar-me fàcilment de l’únic ascensor que parat unes plantes més amunt algú cridava desesperat com un boig. Una vegada tancada la porta a pany i clau va venir-me una vomitera com mai havia tingut. Després d’una dutxa d’aigua purulenta i de color de merda (la poca o nul•la pressió evidenciava que el servei d’aigües ja havia iniciat l’habitual vaga diària) vaig estirar-me al llit amb els taps a les orelles ben embotits.

*Aquella nit sense assabentar-me’n començà la Tercera Guerra Mundial.