Un instant en somni

La imaginació i el record m'han convidat aquesta nit a un món oníric farcit d'escenes d'un concert de divendres. Només veure la primera llum dalt de l'escenari, he reconegut el temperament natural d'aquell que gosava presentar-se davant d'una multitud de mirades, d'oients, d'aplaudiments...
Impressionava la seva forma de moure's, la seva mirada directe i el somriure tímid que dirigia a la immensitat obscura que s'estenia sota seu. Impressionava el saboir-faire d'aquell qui un dia va deixar un rastre de fingerprints on me, rastre que a cada paraula, a cada nota, s'anava escolant fins a fer-me sentir única enmig de la multitud.
Neu, foc i desig es fonien en un mar de sons i de ritmes coneguts quan la seva mirada trobava la meva en una connexió directa quasi impossible. No podia sentir-me com una més, creia que tot em pertanyia... i veia la gent que em rodejava com el marc senzill d'una fotografia.
Em vaig deixar portar per la seva veu i de cop tot era silenci, brisa, i la mà que em buscava des de l'escenari. Ja no sentia cançons, no veia ningú, només notava la força que m'estirava per unir-me a aquell que em tenia seva de dia i de nit.
Un instant i l'escenari havia desaparegut. Continuava abrigada per una penombra suau; acariciant lletres de cançons, impregnant-me d'Allure, sucumbint a un joc nocturn del qual m'anava tornant addicte inconscientment. La lluna es posava dins meu il·luminant el camí dels sentits i dels sentiments. Cada moviment, una sorpresa. Cada paraula, un coixí. Cada mirada, una flama in crescendo.
Un instant més i seguia ansiosa unes passes. Pujava segura per unes escales de cargol, sense témer la foscor, sabent que tard o d'hora sempre acabo arribant. Respiro a fons...
El sol il·lumina el meu coixí, i sento olor de cafè acabat de fer.