UN DIUMENGE QUALSEVOL (ARC a la Ràdio - Odi)

Tot i que el partit no havia estat declarat d'alt risc per les autoritats, era de domini públic que els més radicals d'entre les dues aficions s'havien citat mitjançant les xarxes socials als voltants de l'estadi per intercanviar les respectives targetes de visita, hores abans de que comencés la contesa.

Els seguidors dels dos equips no es guardaven especial animadversió, però aquella tarda xafogosa de diumenge una plantilla es jugava la permanència i l'altre accedir a places europees. No han faltat els que s'han afanyat a recordar que aquella mateixa setmana un directiu va declarar «que saltarien al terreny de joc a matar», que cert jugador parlava de «rentar l'ultratge de l'últim robatori arbitral», o els encesos debats televisius entre ex jugadors i periodistes.

Els telenotícies han mostrat les tràgiques imatges que han donat la volta al món. Programes esportius i del cor les han repetit impúdicament fins a la sacietat. Els laments per tots els que van perdre la vida, han donat pas a retrets i acusacions un cop celebrats els funerals. Les veus que atiaven cada petit conflicte, ara s'esquincen les vestidures «pels fets reprovables que han tacat l'imatge d'un país tan desenvolupat».

El partit s'hauria d'haver aturat quan els crits racistes ressonaven cada cop que la brillant promesa africana de l'equip visitant tocava la pilota; potser quan la salvatge entrada a destemps va provocar la posterior tangana, o quan va començar la pluja de bengales.
Se'n va fer els ulls grossos, com altres cops. «L'espectacle ha de continuar».
La resta es ben sabuda. Les escenes de pànic a les grades, la invasió al camp, la gentada lluitant per arribar als accessos, les flames, els cosos arrenglerats sobre la gespa, tapats per llençols que no dissimulaven el seu embotornament.

Centenars d'espelmes i fotografies anònimes s'alcen formant un improvisat altar sota la porta de l'estadi per recordar a les víctimes. En breu s'inaugurarà un memorial.
Mai més diuen, mai més tornarà a passar.