Lilitu. (ARC a la ràdio - luxúria)

Corria l'hivern de 1869, com a tinent d'intel·ligència a les ordres de Sa Majestat em van destinar a Moldàvia en qualitat d'agregat diplomàtic. Els meus superiors m’enviaven a l'interior del país, un territori erm, eternament cobert per la neu i banyat per les torbes aigües del riu Pru per tal d'arrestar a la princesa Crina, última descendent de la nissaga dels virreis moldaus.
Segons els informes secrets que vaig llegir durant el meu viatge en calessa, obscurs actes ocorrien en aquelles contrades sota el mandat de la dama. La influència d'un petit camafeu amb la imatge de la princesa, una jove pèl-roja de cabells rinxolats i ulls salvatges, poblà els meus somnis d'escenes torbadores que en despertar m'avergonyien i confonien.
Quan vaig arribar a les portes del castell acompanyat dels meus fidels soldats ja era esclau de la febre i el desig.

Ens va sortir a rebre resplendent de lascívia, abrigallada amb transparents sedes i envoltada per un seguici de noies a penes núbils. Baixava descalça per una llarga escalinata sota un arc de pedra —que amb un estremiment, vaig reconèixer com a mesopotàmic— on es representava a una deessa alada totalment nua, flanquejada per unes òlibes i uns xacals d'aspecte ominós.
Quan em va mirar, oferint-se’m sense condicions, vaig caure abatut. Les meves llàgrimes de felicitat no em van deixar veure com les noies del seguici s'abraonaven sobre els meus homes, ni sentir els seus xiscles d'agonia.

Des d'aquell moment de rendició resto presoner en les estances del palau, abstraient-me d'aquest deliri amb l'ajuda de la llavor del cascall. Entre els vels de l'opiaci espero atemorit i desitjós l'ombra d'unes ales que cada nit venen a buscar-me per incloure'm en les seves orgies sangonoses.

Ja no puc fer-me enrere. He vist massa coses, sóc responsable d'actes menyspreables. La nova joguina de Lilitu, —sí, he descobert el seu nom real, que ni tan sols goso pronunciar—, però ara és massa tard. La meva ànima és seva.

Fi