Un dia gris a Guissona

Matar el porc a casa abans, era un motiu d'orgull i de satisfacció. Eren poques les famílies que no es desdineressin per comprar cada any un porc, encara que alguns haguessin d'estalviar i treure-ho d'altres despeses. Comprar la bèstia, la matança, salar-la i transformar-la en embotits sortia car. La matança casolana era una tradició que també era freqüent a la ciutat, però s'ha conservat a la pagesia amb tots els seus costums i cerimònies. De totes maneres explicarem l'activitat que es tenia durant el segle XIX per a la matança del porc. Per Sant Tomàs agafa el porc pel nas! Però el millor era anar a comprar l'animal pels vols de nadal, o encara millor per carnestoltes. Als glacis de la ciutadella se'n podien veure grans exemplars que els ramaders baixaven normalment de Torelló, de Vic, d'Amer i altres... Eren molt grossos, la gent així ho volia, deien que volien unes cansalades ben amples, i allí podien veure complertes les seves il.lusions.
També la gent modesta, decidia comprar-los petits i engreixar-los ells mateixos. Mantenir el porc, no era pas barato tampoc, doncs ja sabem que els porcs mengen tot el que se'ls i tira, no paraven d'omplir bujoles de naps, cols, tomàquets, patates amb una mica de segó.
S'arribaven a fer vertaderes comparances entre veïns, que si el teu porc és més gran, el meu ho és més...Això acabava el dia de Sant Antoni, a la missa de benedicció, quan tothom sortia amb el seu porc i comparaven així amb els del veïnat.
Jo puc recordar una matança que vaig viure a Guissona, a casa de la meva tieta, germana de la meva àvia, i vaig anar de miracle, feia un fred que pelava, la mare feia temps que li deia a la tieta:
-Tieta, quan mateu al porc aviseu-nos, perquè vindrem, fa molts anys que no ho veig i em faria il.lusió veure-ho.
Va arribar aquell dia remarcat, gelat i emboirat, típic de la província de Lleida. La tieta ens va avisar.
Aquell dia a ca la tieta tothom anava molt ben vestit, això si, penjaven davantals blancs per tot arreu. Recordo com si fos ara, la figura del tiet Anton, germà de l'àvia, amb la seva barba i el seu aspecte senyorívol, havia viscut a Cuba i pobre, va ser víctima d'un desamor. Després d'això es refugià a Guissona i va quedar una mica tocat. Estava assentat a l'escó de la llar de foc amb un parell de gats als seus peus, quan el vaig veure em vaig ficar molt contenta, i em vaig aasentar a la seva falda acostant-li la careta a la seva barba, que era fina com si fossin pels de marta. Els gats ens van continuar fent companyia, allí hi havia molt de tràfec, les filles de la tieta paraven taula, remenaven plats, tovallons... amb tot això va arribar la mandonguera i la seva acompanyant dient:
-Maria t'he portat els dos ventres de porc com m'has demanat!
-Ahh bé! En tindrem prou?
-Sí dona sí, no veus que tenim la carn del perol...
La mare només feia que demanar els llardons, que era l'últim de la caldera, i en aquestes va arribar amb molta ovació el matarife, que era un home amb la vista creuada, que em va fer molta por. Les activitats del matarife, no us les puc explicar perquè no me les van deixar veure, l'únic que puc dir es que el porc cridava molt, i que el van matar en un pati amb un gran safareig. Després, recordo, que aquelles dones no paraven de fer botifarres, lloms, llonganisses...
-Mira Maria quins llomillos més macos! Ohh! Quin fetge té aquest porc, que n'es de sa!
I després de tot això, tot seguit es van posar a fer el dinar elles, van fer els ventres de porc en una gran cassola amb all i julivert, i una altra gran cassola amb els talls del perol que no era res més que trossos de galtes coll, tot el que restava del porc...
Vam fer un gran dinar, millor que el de la festa major, allí va sortir el millor que teníem, els millors vins i les millors confitures elaborades casolanes i també la ratafia típica casolana. I en mig de núvols, boires, i trons d'aquest dia gèlid, vam tornar la meva mare el meu pare i jo cap a Barcelona carregats de llardons i botifarres.