UN DIA DE BOIRA.

La llarga nit ha estat inquieta i tenebrosa. Mentre donava voltes i voltes en el llit, un malson rere l’altre omplien els meus pensaments. Les idees vagaven perdudes, sense final, en el cercle viciós de l’abans a l’ara. L’única obsessió que no vagava pel meu cervell era el futur immediat. Semblava ben bé, que aquest proper projecte, simplement el demà, no hi fos dins la meva ment. Com un cortinatge atapeït, pesant i opac una boira espessa cobria la porta tancada de l’esdevenidor.

Arrossegant els peus, com un vell xaruc, he caminat amb gran esforç fins la persiana del finestral de casa que dóna al carrer. El meu desig és que en obrir-la, una petita claror del sol hivernal il•luminés l’exigu menjador i la meva vida. Les altres dues finestres del pis donen a un estret pati de llums, clos com un sepulcre, d’on pugen les desagradables olors dels wàters durant el dia, barrejades al migdia amb el tuf de col bullida i refregida amb que s’alimenten els meus veïns.

Però avui com ahir, com tota la setmana, els dies de boira tapen el sol un jorn rere l’altre. Miro a fora, i tot té el color gris del no res. Miro dins meu, i el meu esperit, tampoc llueix cap altre color, tot té la mateixa tonalitat grisosa, igual que la meva existència.

Exasperat, tan molest amb l’exterior boirós com amb el meu propi jo, he pres de la pica dels plats el ganivet de l’avi, un vell record de quan va treballar a l’escorxador. És una eina d’acer ben trempada, grossa i afilada. Sense pensar res, més aviat negant-me a mi mateix la possibilitat de raonar, he fugit anímicament del meu interior. El meu propi esperit intangible s’ha escapat i aleshores amb calma, sadollant-me de satisfacció per la meva llibertat, he iniciat el ritus de l’avui sense demà. Plaent-me del meu propi dolor he començat fent osques a la pell del meu braç, seguidament quan he trobat el lloc adient he iniciat la meva singladura. Primer, amb un moviment força lent, calculat i fred. Després amb suavitat, he anat aprofundint, gaudint de la lentitud, sentint de grat el mal que m’infligia, finalment he tallantat la meva carn. Immediatament ha brollat una gota, més tard, un rajolí, i finalment amb magnificència, un raig vermell de sang brotà del meu canyell, trencant el gris de la meva vida i de la boira.

Llavors en veure vessada la meva pròpia sang, immediatament m’he penedit d’haver-me ferit. He deixat el ganivet damunt el marbre de la cuina i prenent un drap; mig net, mig brut (en certs moments no importa gaire la netedat), per embolicar-me les laceracions que una rere l’altra m’he auto-infligit.

Perquè ben pensat, què guanyo amb el color vermell tacant les rajoles del terra i les llosetes de les parets del meu pis, si a fora continua tot gris per la boira? Un miler de vides anònimes, amagades dels ulls de molts i amb una gran quantitat de sang, poden ajudar-me a acolorir fàcilment amb el color rogenc de la vida, els carrers i les voreres de la meva petita ciutat.

Amb el braç toscament embenat, he pres novament el ganivet i posant-me l’abric, l’he amagat sota la roba. Ja preparat, he obert la porta del pis i eixint al passadís de l’escala, he baixat en silenci fins el carrer.

Una vegada he sortit, he cercat un mur que sobresurt de la paret on m’he amagat sentint el meu cor palpitar violentament i amb força per l’emoció.

Observo les persones, que passen tapades a causa del fred, i començo a rumiar quina serà la primera víctima. Una noia jove, passa movent-se amb lleugeresa. Sento el repic dels tacons de les seves botes, llavors amagant-me rere els arbres, la segueixo movent-me sigil•losament, buscant ocultar-me en l’ombra gris dels troncs, dins l’ambient de l’emboirat dia.
 Hola!- Saluda alegrament a un xicot que l’espera dins un cotxe. La noia puja per l’altra porta, i després de fer-li un petó fugisser, només com la simple promesa de més grans satisfaccions, marxen ràpidament.

Segurament, la meva presa, era massa jove i ràpida de moviments. M’hauria donat molt treball per aconseguir el meu desig. Per un moment, torno a escoltar la meva sang, plena d’adrenalina, pujant per les venes en imaginar-me amb quina crueltat podia haver-li clavat el justicier ganivet, dins el seu pecaminós i jove cos. La taca vermella s’estendria com l’oli per les llombardes humides del carrer.

Aleshores passa pel meu costat una dona vella, que com jo a casa, al llevar-me, també arrossega els peus. Suposo que deu vindre de comprar una mica de vianda per afegir-la a uns pudents talls de peix per enverinar, qui sap, al seu marit.

Estic quasi damunt seu, preparat amb el ganivet en alt, disposat a clavar-li enmig de l’espatlla, en el punt precís on es clava l’estocada letal, i poder així gaudir veient-la caure desplomada a terra, mentre la sang surt sense pietat del seu esgotat cos i embruta el terra.

Una veu de noi en sobresalta.
 Iaia, perquè ha sortit de casa en un dia tan lleig?
 He sortit, Xavi, per comprar una mica de tall per dinar. Tu ets jove i necessités menjar carn per créixer.

He quedat mig avergonyit. Tal vegada, la meva millor idea era assassinar a una pobra dona que es sacrifica per anar a comprar, malgrat el dia bromós, per millorar l’alimentació del seu nét.

Torno a pujar feixugament, sense esma, les escales de casa amagant-me en l’ombra dels mal il•luminats replans. La porta del pis encara és oberta tal com l’he deixada. Només passo la llinda i altre cop els meus peus pesen com si fossin de plom. Sobtadament he perdut la lleugeresa del cos provocada per l’instint ancestral de l’aventura de la caça. Un pas i un altre pas, i la boira gris torna a embotar el meu cervell. Deixo caure el ganivet en el passadís, camino fins a la cambra i lentament caic al llit adormint-me. Pesadament dormo, somniant, amb l’esperança, que demà sigui un dia de sol radiant.
Boira dintre, boira fora, la més dolenta, quina és?

Miquel Pujol Mur.