Un camí sorprenent: el naufragi d'una llengua a mans de la incultura

Aquell dia semblava que tot aniria be. Després de suportar amb paciència la gran cua d'automòbils que es formava en aquella trista carretera secundaria, arribi a la feina. Com sempre era molt d'hora i entrava a les fosques al meu despatx, i mentre esperava a que el conserge donarà la llum de l'edifici m'encenia una cigarreta mentre mirava detingudament aquell aparell gris. En vaig seure de seguida davant d'ell; el led del monitor no parpellejava i indicava que la llum encara no havia arribat. Assegut en la meva còmoda butaca esperava la desitjada senyal mentre els meus pensaments s'esvaïen cap a la il·luminada finestra, per veure si el sol acaronava l'horitzó. No va trigar molt en arribar aquell parpelleig verdós i de seguida en vaig connectar a la xarxa. Amb molta rapidesa m'endinsi en la multitud de camins que s'obrien davant meu. Solament el meu cor sabia quin era el destí últim.

Mentre navegava recordada que ja feia set anys que vivia fora de la meva enyorada terra natal; i hem trobava aquí, a uns 387 quilometres de distancia, en un país que m'havia acollit amb la tendresa i amor com si fos fill seu. Aquella terra meva era tova, humida, bastant aplanada i es trobava a prop d'aquell immens llac ovalat , embolcallat per un vell bosc de pins blancs que no deixava veure el càlid blau de la mar mediterrània. Al sud del llac hi havia una gran quantitat de camps de conreu, els tendres arrossars, que ofrenaven a l'observador una riquesa cromàtica a cada estació. I vorejant aquestes terres marjalenques es trobava el meu petit poble, amb l'esvelt campanar de la antiga església i aquella torre de guaita musulmana. Allí en aquella terra parlava aquella llengua tan o més dolça que la mel: el valencià apitxat, una de les tantes filles legitimes de la llengua catalana.

De sobte, un link no desitjat en va fer recordar aquell camí que havia buscat. En un no res, vaig sortir d'aquell ensonyament en que hem trobava i amb dos clics de ratolí tanqui la finestra minimitzada. De seguida comencí a visualitzar la informació que buscava, la que brollava de la terra on un va néixer. Al llegir aquella noticia a primera plana, el cor comença a bategar-me amb rapidesa. La meva perplexitat augmentava; hem sentia perdut i no podia creure tot allò que estava llegint. L'encapçalament de la noticia estava amb negreta i el tipus de lletra era Arial 12 i s'afirmava rotundament que la llengua valenciana era diferent a la catalana. En quedi bocabadat. Amb la rapidesa que caracteritzava els meus dits prement el teclat, com si interpretara una sonata al piano, vaig obrir el correu electrònic per enviar-li un missatge al meu estimat germà, que en aquella terra vivia. Mentre escrivia el text del missatge vaig recordar aquelles paraules dolces d'un famós escriptor: "La llengua es la nostra Pàtria: hem nascut a ella i hem viscut en ella".