Turment

No havia cessat de pensar en ella mentre era al bosc. En passar la porta, va sentir aquella força tan obscura que el cridava, i va baixar els graons cap al soterrani, delerós i desitjant que ella no hagués sofert en excés.

Allà era, tal com l’havia deixada, però ja no cridava; va sentir que gemegava, com un nen que plora al llit. Lligada amb cinyells de cuiro i metall per mans i peus, els cabells mig tapant-li la cara, d’ella es veien els llavis massa amples i el coll tan bell castigat amb la corda que l’escanyava, un suplici lent. Duia la camisa estripada, i entre aquells objectes de tortura es veien els pits petits i blancs. Es va inclinar, i li va posar la mà al coll. Ella es va estremir al seu contacte, va obrir els ulls, i li va suplicar, intentant en va deslligar-se.

- Deixeu-me, senyor. Us ho prego. Oh! deixeu-me marxar….!

Va moure el cap, pesarós.

- No, fins que no em diguis el que vull.

I, amb les mans encara sobre el seu coll:

- Què t’han fet? No t’han fet marques. Digues! T’ han muntat, aquells dos?

Ella va mirar-lo amb desesperació. Era tan bella, que sentia que estava perdent el control. Va contestar en veu baixa i dolguda, sotmesa pel sofriment.

- M’han fet mal…m’han violat…Oh, senyor! Feu que em deixin…

Ell li va apartar els cabells de la cara. Ja no podia contenir-se. Va mossegar-li els llavis i li va prémer els pits. Ella plorava. Quan m’ho diguis, pararé- va mentir. Ella va confessar: li va dir on amagava el llibret. Però ell va seguir i seguir, penetrant-la amb ferocitat, perdut en aquell desvari. Ella va perdre els sentits als seus braços, en aquella violència.

Quan va quedar satisfet, el va envair la lassitud.

Va trobar l’amagatall; i va llegir el llibret retrobat.

“A la caseta de l’Estany. Ets un malfactor escapat. Ferit. Jo et trobaré i et guariré. Demà, 11 de la nit.”

Va girar-se per veure cóm ella s’acostava, amb el seu pas lleuger. I alçava els grans ulls brillants per mirar-lo, i li somreia, amb els seus llavis de rosa.