Tu.

-Plou sobre el sól ja banyat.-Faig una pausa mirant-lo als ulls- Sent com la poca llum que et queda s'apaga.No et vull veure així, no t'ho mereixes!
-No puc més ,esnserio, ho sent és el meu estat.No puc estar millor...
-Però esque cada vegada que et miro em sent culpable ,ella també és la meva amiga .Em fa mal veure't així ,tant a tu com a ella.
-Bfff ,no sé com vaig poder creure en l'amor etern ,ella m'ho va jurar!-Li passa una llàgrima per la galta ,seguida de un parell més- Es va riure de mí durant tot aquest temps , bbfff!No pot ser que em passi tot això a mí ,no he fet res per mereixer-ho.
El miro ,està destroçat , ho sé. Em fa mal veure com l'estimava ,que beneita ha estat la seva amiga.Ell és la meva vida, no sé com dir-li , no ho puc ocultar-li més.
-Eis ,eis-m'acost al llit on està estirat-no puc veure't així,saps què?Una vegada em va dir que dels bons al.lumnes és fan els bons professors.Tu ,ara, a partir d'aquest dolorós final has crescut.Has viscut una experiència més, has sentit una forta desilusió.
-Ja però...
-Em deixes acabar l'història?
-Sí, perdona.
-Pot ser que això t'hagui fet molt de mal , ho sé, fins i tot hoo sent.Ha perdut aquella màgia que t'omplia , però no deixis anar la ilusió ,perque sense ilusió, la màgia no tornarà mai.
-Moltes gràcies ,de veritat,sense tu no sé que faria.
-Derrés ,he estat ,estic i estaré sempre amb tu, ho saps.
-Sí , moltes gràcies, jo també estic aquí per tot.
El miro als ulls, ja no puc més i ho dic; un T'estim amagat tímit,ell ho ha sentit.
-Què?
-Que t'he estimat, t'estim i t'estimaré.

Agaf la motxilla i abandón l'habitació amb mil i una preguntes dins el meu cap. I ara?
No ho sé,però he fet el correcte.