Tu, no.

a alguns dels teus relats, encuriosit pels teus a mi comentaris "especials", i veig que la teva prosa i tu mateix també sou especials o, si més no, diferents.
Escrius amb un afany o necessitat de fer crítica social, i això està bé i ens és necessari, però el més interessant és que el punt de partida des del qual ho fas no és 0 sinó que ja està condicionat, inversament condicionat, diria, a contrapèl del que seria lògic o usual.
Crec que és la teva pròpia ambigüitat i dubte personal el que afegeix un plus de contingut psicològic a la "denúncia" de l'ambigüitat i el dubte en la societat/món que ens envolta i on ens ha tocat de viure.

Gràcies pels teus comentaris i per llegir-me. Tens un estil propi a tenir en compte, només et reptaria a utilitzar-lo de tant en tant com a eina de diversió i experiment de i sobre la realitat una mica menys condicionada, més literària...
No sé si m'explico, però vull dir que crec que et seria bo allunyar-te temporalment del jo potent que regeix els teus relats per entrar en un jo potent però diversificat sengons la trama i la situació que plantegis.

En fi, ens seguim veient.

foster

Si no dono més senyals de vida investigar a l'ésser en qüestió jejeje (riure esporuguit el meu)

Ja des del primer relat em va agradar la teva manera d'escriure -sense artificis, sense pors a censures, amb sensibilitat en el fons però no evidenciada en la forma (molt Bogart)-.

Ja fa uns dies que vaig llegir aquest relat per primera vegada i em va agradar la història que m'explicaves, però, sense restar mèrit al teu relat, em sembla que et quedes curt. Seguint la meva filosofia de no menysprear a ningú per les seves creences vaig tenir un noviet que era cap de seguretat (?) d'un gran centre d'oci nocturn de Bcn. Les històries que m'explicava fan posar els pels de punta. Als pobres desgraciats que gosaven "resistir-se a l'autoritat" se'ls portava en un corredor lliure de cameres, una vegada allà se'ls colpejava sense miraments i amb total impunitat, sense testimonis ni proves de que allò hagués passat mai. El noviet en qüestió era un armari farcit d'anabolitzants, que com a efecte secundari dels quals era una nul·litat sexualment parlant. Quan la història va finalitzar vaig haver de canviar de feina i no sortia de casa sense el meu esprai de defensa personal. Segur que dins del gremi deu haver-hi alguna Persona, l'ésser que jo vaig conèixer no crec es mereixi aquesta definició. M'he quedat a gust explicant això ;)

Petons. Lilith

Un bon relat en la primera lectura que encara aconsegueix sorprendre'm en la segona!
Més enllà de l'anècdota, molt ben narrada, em perdo elucubrant a causa de les teves paraules...

Tots anem pel món amb la disfressa posada, amb la façana construïda amb materials inestables i tot sovint fràgils, però aparents... intentant de vegades passar desapercebuts i d'altres destacar especialment, no parem atenció a les façanes que els altres han omplert de lletrerot, publicitat o andamis per necessitat de reparacions.
Tots portem dins, al mig o al costat, als nens que vam ser ... i de vegades fins i tot a la persona que ens agradaria haver arribat a dissenyar.
I així ens va!

T'envio una abraçada ben sincera, neta i clara, sense mitjons de cap color i amb els peus nus a terra,
Unaquimera

Hola,

Aquesta resposta acostumo a donar als qui provinents d'algun cos represeiu, prepotent i/o corrupte, demanen de compartir espais i temps amb nosaltres.

Tu, si, quan vulguis, per descomptat !

amora@moianes.net

No en tinc, d'il·lustracions, al cos, però porto el cabell molt llarg des fa massa, i sempre m'ha passat quelcom semblant, a les discotques. Be, de fet, només un cop, em va passar. Mai mes hi vaig tornar.

De totes maneres,crec que les façanes de les que parles no son aleatories. Som nosaltres mateixos els que les construim, toxana a toxana, per veure com reaccionen els altres.

I sempre es mes divertit començar amb credit de mafios que amb cara de pallaringa.