Ganamos la guerra.

Claret Rius havia avisat: "Un dia d'aquests faré un disbarat".

La senyora Molins, senyorassa, enjoiada, altiva, tivada i pituda, va entrar al despatx del doctor passant per davant dels pacients que s'esperaven pacients a la sala d'espera de la consulta, alguns des de feia una bona estona, com en Claret Rius, malalt dels nervis. La senyora Molins va passar per davant dels pacients sense dir bona tarda, o buenas tardes, -perquè pensava que parlant en castellà era més fina. Els pacients (l'un malalt de febres, l'altra amb picors al cul, inclús un amb una escandalosa tosferina) van tenir una sensació de vassallatge i d'inferioritat que els recordava un temps pretèrit.

En Claret Rius, impacient, va explotar. Fora de sí, va entrar al despatx del metge, que en aquell moment estava auscultant a la senyora Molins, i amb la seva brutal força física els hi va clavar una pallissa memorable.

La senyora Molins, el dia que va sortir del coma, va preguntar al seu espòs: "¿ Verdad que ganamos la guerra, querido?"