trossets de cel

Riures. Veus. Papers que volen. Algú que et toca l'espatlla i et diu alguna cosa. Una veu que sona molt, molt llunyana...
-Tanit? Tanit!
La noia va alçar el cap de cop, sentint que trepitjava terra de nou. Va sentir les veus clarament, i va observar al professor, que la mirava enfadat.
-Quines són les principals roques metamòrfiques?-li va preguntar en Jaume.
La Tanit es va quedar petrificada. Li estava preguntant la lliçó. A veure, a veure... li havia preguntat quines eren les roques... les roques... metamòrfiques, això! I quines eren? La Tanit es va adonar de que no en tenia ni idea.
-Doncs...
-Vull que em facis el resum del tema i tots els exercicis per dijous.-li va ordenar el professor, mirant-la amb desaprovació. Tots els seus companys van riure. La Tanit es va encongir a la seva cadira, desitjant que el terra s'obrís sota els seus peus i desaparegués.
El timbre que anunciava l'hora de anar a dinar la va sobresaltar en aquell precís moment. Es va apuntar aquells deures a l'agenda a corre-cuita, i va sortir disparada cap al passadís.
-Tanit!-la va cridar la Xènia, una de les seves millors amigues. Se li va penjar del braç i les dues van començar a baixar els dos pisos fins al menjador. La Tanit havia de reconèixer que li agradava anar amb la Xènia, no sols perquè fos agradable, també perquè era més lletja que ella. Era un pensament horrorós, tot i que ella ho pensés sempre que anava amb ella. Ella pensava que era un pèl més maca que la Xènia, però no era així. La Tanit havia sentit de moltes boques aquelles paraules; "Carai, que gran i guapa que t'has fet!" o "Tanit, que bonica que estàs amb aquest pentinat!" o fins i tot "Ai, María, que hauràs de vigilar a aquesta filla teva... d'aquí a dos dies ja et vindrà amb el nòvio!" "I tant, segur que els ha d'espantar!", però la Tanit s'ho creia a mitges. Ella es mirava al mirall i pensava que estava grassa (tot i que ja li ho deien, que allò ni tenia ni cap ni peus...), i creia que no ho era pas tan, de guapa! Van passar per davant d'un dels extintors del segon pis y la Tanit va aprofitar-ho per mirar-se, com sempre feia. Els cabells foscos recollits al seu lloc, el cerrell ben pentinat i la cinta negre que portava com a collaret a conjunt amb la samarreta ben col·locada. Perfecte. Van acabar de baixar les escales y es van col·locar a la cua de la fila per entrar al menjador. La Tanit es va mirar les sabatetes "ballarines" negres que duia, repenjada a una de les columnes. Fins feia uns dies abans, la Tanit havia tingut problemes amb els nens de la seva classe, 2n C. La molestaven, la criticaven i la menyspreaven durant totes les classes. Ella havia desitjat suïcidar-se moltes vegades. Però tot havia acabat el dijous de la setmana passada. No li havien dit absolutament res, l'havien tractat com la resta de companys i la Tanit havia arribat a casa amb ganes de riure, ballar, cantar... i viure. Ara li agradava anar a l'institut. Va deixar de banda els crits i els riures dels adolescents que esperaven per entrar menjar i va somriure. Va alçar la vista i el va mirar. El 90% del dia pensava en ell. "Ell"... En Marc Ferrer, un dels nois més populars de tot l'institut. I allà estava ella, mirant-lo com una pàmfila cega per l'amor. Aquell noi era un xulo, un Don Juan. Però ella no li podia treure els ulls de sobre. Era tan guapo... tenia els cabells color avellana, la pell clara i els ulls verds-blaus. D'acord, potser era un cregut, però hi havia un no se què a la seva mirada que feia que la Tanit se n'enamorés cada dia més. Durant el dinar, lo li va passar desapercebuda la mirada d'en Roger, un nen que no li treia l'ull de sobre desde que havia començat el curs. Li va aguantar la mirada tímidament, i llavors la va desviar, incòmoda però complaguda. Van estar un quart d'hora al pati i després van tornar a pujar a les classes. La Tanit va sortir un moment durant la classe de Socials, havia d'anar a fer unes fotocòpies. Va girar la cantonada i es va quedar glaçada. En Marc estava repenjat a la paret de l'aula d'informàtica, segurament esperant a algun professor. La seva mirada va trobar els ulls de la noia, i no els va apartar. Ell la mirava. Al bus, en pujar, mentre estava assegut, al baixar ella, durant el pati, la mirava. El sol de la tarda els va il·luminar. La Tanit seguia sense moure's, hipnotitzada per aquells ulls clars, tan profunds. Només llavors, es va adonar de que era bonica. En aquell moment, en la mirada d'ell va desaparèixer l'orgull. La Tanit va entendre que els seus companys la molestaven per aquell fet. La trobaven formosa, bonica, preciosa, enlluernadora.
La Tanit se'n va adonar durant el viatge al bus, on ell la va mirar com cada dia.
Era bonica, per fi.