Despertar

Ara i penso i... sincerament, no estic segura que fos una cosa bona o dolenta, el fet d’haver-te conegut.
D’acord, diuen que d’experiències s’aprèn, i que el primer amor és molt important, però... Ho he passat molt malament!
És evident que aquelles frases tant esperançadores com “L’amor no té edats”, i “La distància no importa”, tenen ben poc de veritat!
Potser 4 anys i 50 quilòmetres no siguin cap impediment, però 7 anys i un oceà de distància, ja és fer-ne un gra massa!
Seré sincera; m’alegro d’haver-te conegut, d’haver passat uns dies preciosos al teu costat... però tot el que comença acaba, no?
Si una cosa és impossible, doncs res. I no em val l’excusa de “never say never” o “res és impossible”, perquè són tonteries.
El més al•lucinant de tot és que he trigat 6 mesos a adonar-me’n, d’això! El dia que em vas fer aquell discurset tant bonic sobre nosaltres i l’evidencia que no funcionaria, ho vaig veure ben clar.
Ara et recordo i la majoria de vegades somric, ja no m’entristeixo tant. Suposo que vaig construir un castell d’il•lusions i no m’ha sorprès que hagi caigut.
Tu a Nova York, anant a la universitat, i jo aquí acabant l’ESO i preocupant-me del que em toca a la meva edat. És com ha de ser, no? ...no?
Espero que tot et vagi molt bé i que siguis feliç amb ella, a la que envejo una miqueta per la sort que ha tingut. I si et desitjo el millor és perquè, al cap i a la fi, encara t’estimo.
Tot i així, tal com vas dir, trobaré algú perfecte per a mi.
No et pots arribar a imaginar l’impacte que van causar les teves últimes paraules en mi. En un principi ni tan sols vaig canviar d’expressió. Després vaig pujar a la meva habitació, em vaig cargolar sobre el llit i vaig plorar una estoneta. L’arribada d’uns amics a casa em va avisar que no em quedava massa temps per lamentar-me de mi mateixa i repetir-me que era la noia més desgraciada del món. Així doncs, vaig respirar profundament, vaig besar la foto de l’Eudald (la parella de la meva mare, que va morir de càncer el Novembre passat), em vaig alçar i vaig començar a plegar roba. Una sobtada energia em va donar forces per arreglar l’habitació i baixar al primer pis donant saltets.
La raó? Les ganes de viure, el sentiment de llibertat, la sensació d’haver despertat després d’un profund son. 6 mesos horribles pensant en tot el que havia fet malament al teu costat... però allò havia acabat. Vaig obrir els ulls, em vaig repetir que ja havia plorat prou per la mort de l’Eudald i per la distància entre tu i jo. No, no em veuràs plorar més en el que ens queda de vida.
Vaig abraçar el meu millor amic i vam sortir amb el telescopi a veure les estrelles. Era com si acabés de néixer, com si les observés per primera vegada. Vaig sentir ganes de riure, de plorar, de cridar i de ballar a l’hora. Perquè tu tenies raó, sóc una nena, i ho accepto. Perquè la mare tenia raó, no és hora de complicar-me la vida d’aquesta manera, i ho accepto. Perquè vull viure la vida, pensar en mi i no en tu, estudiar per poder garantir-me la carrera de Psicologia... Vull centrar-me en el que realment importa!
He estat massa temps adorant-te i maleint-me per ser tan jove i viure aquí.
Ara ho sé, sé que tinc l’edat que em toca i és el que hi ha, i també sé que, què carai! Que em sento profunda i alegrement orgullosa de ser catalana, i no canviaria Catalunya per cap país del món.
I sí, t’estimo, però més m’estimo a mi i a la meva terra. Sóc com sóc, i no puc ni vull fer-hi res. Em sento viva, i vull gaudir els meus 15 anys sense necessitat d’odiar-los.
També sé que si les coses haguessin estat diferents tu i jo segurament estaríem junts, però no es pot viure d’il•lusions.
Com molts diuen, “Si lloras por no poder ver el sol, las lágrimas no te dejarán ver las estrellas”.
Gràcies pel teu afecte. Com encertadament em vas dir, vam viure unes vacances màgiques i no cal oblidar-ho.
Sempre seràs la primera persona de la que em vaig enamorar, i ho recordaré amb tendresa.

Una abraçada molt forta.

Bruna.

-Oscar Wilde, “El retrato de Dorian Gray”