A tocar del cel

Quan entre la gent atrafegada
Descobreixi la lluentor dels teus ulls de mar,
Tornaré a sentir la llum d’aquells dies,
Altra vegada al teu costat.

I allà al cim, a tocar del cel,
On la tardor n’és la sacerdotessa
Trobarem en la pell el consol
De tants dies de lucidesa.

Doncs en els llavis càlids
Amarats d’un sentiment proper,
Hem de buscar la blanca coloma
Que ens guiï a través del sender;

Que talli l’aire tot mostrant-me
La sortida al laberint de la meva ànima.

Potser sota l’extens mant de llums espectrals
Desapareguin els dubtes que m’esquincen els sentiments,
Trobi l’esperança que un dia clar sentírem
I la remor d’aigües tèbies que ens enfosquí l’enteniment.

Però tot seguit prego
Que quan l’hivern, cruel, arribi
El teu record nítid no em castigui
Enverinant-me la ment.

Em conformo en desitjar
Que quan l’aurora primaveral
Il•lumini la meva blanca, trista semblança
Miri entre la gent, i sense recança
Descobreixi la lluentor dels teus ulls de cel.