llums de Barcelona

Un relat de: bruNa

Avui és dijous. La majoria de gent pensaria que avui és un dijous com qualsevol, un altre dia de la setmana. Però per a mi, cada nou dia suposa haver d'inventar una nova tàctica per intentar no pensar en ell. I això és força difícil, donat que ja he hagut de fer servir més de deu tàctiques diferents. Avui he tingut que fer servir la de "Ets una noia qualsevol, en una ciutat qualsevol, en un dia qualsevol d'un mes qualsevol."
Però resulta que em dic Bruna De Juana, estic a Barcelona, i som a 2 de Setembre.
Avui és dijous. Un dijous qualsevol per a moltes persones, però per a mi no. Agafo el bolso, tanco la porta del piset i marxem amb la meva àvia cap al passeig Maragall.
Amb els texans negres i la semarreta de tirants color verd oliva, em sento maca. Em sento gran. Torno a pensar en ell i reflexiono; Segurament ell va fer que em sentís així.
Sí, tinc por de tornar a ser com abans ara que ja no hi és. Però, com era, abans? Ni tan sols jo ho sé.
Mentre m'enprovo la disfressa de carnestoltes (l'àvia d'una amiga meva ens les ha fet per l'any que ve), em sento com una princesa. Bé, de fet el vestit es el d'una princesa, un dels personatjes del conegut videojoc "Mario Bross". Em miro al mirall i intento somriure, però no puc. Una intensa brillantor m'il·lumina els ulls foscos.
<>
Però somric amargamanet. Més aviat ell seria el criat que manté una turvulenta història d'amor amb la princesa, res de príncep perfecte. Què egoísta per part meva, oi? Em sento idiota quan m'adono que no soc més que una nena davant d'un mirall. Una nena vestida com una nina que té massa imaginació, res més.
Una princesa viuria en un inmens castell, tindria pare, i seria prima com un maleït pal d'escombra.
Tot i això no les envejo, les princeses. Son cursis, egoístes i capritxoses, i estic orgullosa de no ser així.
Em trobo altre cop amb la meva àvia i marxem cap a la parada del metro de Segrera, de tornada a Maragall. El metro engega i se sent la veueta de la dona anunciant la propera parada.
Observo la gent del meu vagó com sempre, i em pregunto com es diuen, on viuen, si son feliços o desgraciats. O si la seva vida és buida com la meva. No ho sé, suposo que busco una mica de solidaritat.
Sortim i caminem per Maragall fins a la parada del 39, que va directe al barri dels meus avis. M'assec i fixo la mirada en un punt incert de la carretera. Qué curiós. Segur que hi ha algú que es fa les mateixes preguntes que jo, i em mira tot pensant; Com es deu dir? Quina edat deu tenir? És feliç?
I a mi m'agradaria contestar; Bruna, 21 anys, molt feliç, super feliç.
I recordo les àvies del meu poble, que tot mirant-me em diuen; Caram, quina nena més maca!
Maleït siga, no soc una nena. Prou de tractar-me com si tingués deu anys, si us plau.
Quan em calmo, penso que potser tenen raó, i no soc més que una marreca. El fet de tenir sis anys menys que ell, de ser una cría al costat del primer noi del que m'he enamorat en 15 anys, em mata.
Sóc més alta i més madura del normal per la meva edat, què més voleu?
A qui sigui que m'està llegint, si hi ets, vull dir-te que gràcies per escoltar-me. No parlo en segona persona perquè estic farta de dedicar un escrit a algú que no el llegirá mai. prefereixo esplicar-ho a persones que no tinguin res a veure amb la història.
Per si de cas vau passar per Maragall a les set de la tarda i vau veure una noia asseguda a la parada del bus de Maragall amb cara de zombbie, que sapigueu que era jo.
Quan arribo a casa encenc l'ordinador, sempre amb l'esperança que hagi respost al meu correu electrònic. La desesperació m'invaeix en veure que no. Llavors em recordo; allà on viu hi ha 5 hores de diferència horària, encara és d'hora.
I com una imbècil, m'espero fins les tres del dematí. Premi. Les paraules que m'ha escrit, encara que no tinguin un significat massa romàntic, m'omplen i és com si mitiguessin el dolor durant unes hores. Deu ser patètica, la visió d'una tonta que s'ha enamorat per primer cop davant la pantalla amb cara d'emoció.
Però us asseguro que no seria tan patètic si ell no em correspongués. Perquè ho va fer. Aquella semana que ens vam conèixer va ser màgica, tant per l'un com per l'altre.
Me'n vaig a dormir observant la seva foto, acariciant el contorn bell del seu rostre.
Que n'eren, de rucs, Romeu i Julieta.
Que n'és, d'inoportú, l'amor.

Avui és dissapte, un altre dia qualsevol a ulls d'alguns. Ahir, divendres, va ser un dia molt entretingut, i quasi vaig aconseguir no pensar en ell. Quan dic entretingut, és per vàries coses; primer, perquè em van dir que la parella de la meva mare té dos càncers. Jo ja vaig perdre el meu pare pel mateix motiu. Segon, perquè em vaig passar tot el dia a l'hospital, i després plorant a casa del meu millor amic.
Vull morir, i penso que seria millor tenir que pensar en ell, en el noi, que en si la quimioteràpia podrà salvar la vida d'un home que ens estima tant, a la meva mare i a mi.
Hòstia, quina merda.
Hi han hagut 5 o 6 persones malaltes de càncer a la meva vida, i de moment cap hi ha sobreviscut. Però per altra banda, n'hi ha dues que son vives, i juro que no deixaré que me les prenguin.
Avui veig el món d'una altra manera; he madurat uns dos anys més. Perfecte, a aquest pas aconseguiré tenir la mentalitat d'una àvia.
De sobte, tinc ganes de viure, tinc esperança per l'Eudald, vull que es curi, i hem de ser fortes perquè ell no decaigui i pugui tirar endavant.
Per altra banda, he agafat el metro sola dues vegades, un gran rècord, donat que soc especialista en perdre'm, caure, i trencar coses.
De sobte m'adono que quasi no he pensat en ell.
No pot ser, l'estic oblidant? Impossible, quan recordo el seu rostre encara sento aquest amor tan gran, tan preciós que m'omple el cor i em fa sentir estimada. Així doncs, què em passa?
He recobrat el contacte amb un noi amb el que havia estudiat a primària, i haviem estat "nòvios", de petits. És molt agradable, i em adonar-me del meu somriure, sento por i tanco la conversa del Mèssenger.
El cert és que se'm ha estat insinuant, i la atracció que sento pels nois m'ha cegat durant uns instants. Però tart o d'hora l'amor substitueix ràpidament aquesta atracció, obligant-me a tornar a la realitat, a recordar-lo a ell. Però la realitat és tan dura...
El meu antic amic viu només a 30 kilòmetres de mi, a mitja hora en cotxe. Té la meva mateixa edat, i és bona persona.
El noi del qual estic enamoradíssima viu a Estats Units, té 6 anys més que jo... però no puc dir que sigui dolent. Per l'amor de deú, si és una de les millors persones que he conegut mai!
Per què? Per què el meu primer amor ha de ser així? Hauriem de poguer escollir de qui ens enamorem i de qui no, seria genial.
Ostres, sento tanta por... no vull oblidar-lo, no vull dubtar, i les preguntes es formen dins la meva ment sense poder parar, com una inmensa papallona negra estenent lentament les ales.
I si no em respón mai més als missatges?
I si m'oblida i se'n va amb una altra?
I si l'Eudald i la seva germana, que té un limfoma, es moren?
Què n'he de fer, de la meva vida?
No em quedarà res pel qual lluitar?
Merda.
No vull tenir-lo tant lluny. No sé si està pensant en mi, o si simplement s'està besant amb una altra.
I si no li hagues girat la cara quan em va intentar fer un petó?
I si no fos tan idiota?
...
M'arrauleixo a un racó del llit, abraçant-me les cames amb força, apretant la polsera que li duré demà a l'Eudald a l'hospital dins el puny tancat. Somico dèbiment, pensant en ell i en el noi.
Peruquè sé que l'Eudald ens estima, i és la mitja taronja de la mama.
Perquè jo sé que ell és la persona perfecta per a mi, ara sé què és l'amor, i també sé que ens tornarem a trobar algún dia, com el destí va voler que els nostres camins es creuessin aquell dia, i les nostres mirades es trobessin quan va pujar a l'autobús...
L'estimo amb tota la meva ànima.
I com a totes les persones que estimo, el vull conservar. No serà fàcil, però ho vull fer.
Les llums nocturnes de Barcelona il·luminen la ciutat darrera de meva finestra, i projecten llums daurades a les parets tenyides de foscor.
Tanco els ulls amb força i l'última llàgrima solitària em rodola galtes aball. Sento uns riures llunyans provinents del carrer. Gent que parla despreocupadament.
Perquè, de fet, avui és un dia qualsevol. Avui és dissabte.





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de bruNa

bruNa

30 Relats

63 Comentaris

30742 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
"Seure sota un roure, banyada per la daurada llum tardonenca, i pensar que finalment, tots els esforços han valgut la pena."

Vaig nèixer el 13/11/95 (soc una escorpina empedernida) a la vora del mar, però he crescut entre acollidores muntanyes.
Tot i així, crec que sempre suré la sal del mar adherida a la pell.

Barcelona del meu cor...