Vet aquí una vegada nosaltres

I ara es quan desitjo ferventment que algú inventi la màquina del temps. Crec que moltes persones ho desitgen. Hauríem de poder tornar enrere, i arreglar tot allò que vam fer malament, o que, simplement, no vam arribar a fer per por o per vergonya. També per canviar decisions, per dir un sí en lloc d'un no.
Una cançó, una olor, un paisatge... la simple bandera del país on ens vam conèixer. Tot em torna a tu. Les imatges borroses d'aquells dies que vam passar junts em tornen a la ment ràpidament.
Els primers dies van ser durs, però no insuportables. El record de l'abraçada, de la teva mirada, del teu somriure, encara era fresc. Pensava que em giraria i apareixeries al meu costat, somrient i preguntant-me com anava tot.
En canvi, després d'un mes i mig, m'adono que no trobaré el teu somriure en mig de la multitud, i que no tornarem a riure pels carrers de Siena. Aquella nit va ser la més especial que recordo en molt temps.
Perquè tu eres l'única cosa que m'allunyava dels meus problemes, que em feia oblidar el passat durant uns instants.
I, curiosament, ara tu ets el meu passat. Ara només em queden els records, només em queda això; recordar-te.
Diuen que de "mitges taronges" n'hi ha a tot el món, que no hi ha una sola persona que encaixi perfectament... Potser es veritat, o potser no. El que és segur és que he conegut a una persona especial, intel·ligent, amb una visió del món semblant a la meva. Em dona la sensació que amb una simple mirada podies veure tot el meu interior. Sí, ets una peça que encaixa perfecte en el meu complicat trencaclosques, en aquest laberint de records dolorosos i vivències complicades, en aquesta ment rebuscada que només busca ser feliç.
I la diferència d'edat, la distància... no tenien importància en aquell moment, perquè, a la nostra manera, ens compreníem, i tot era d'alguna manera perfecte.
Potser el meu càstig és recordar com va ser, recordar com el sol d'Itàlia que ens banyava els rostres, i els teus ulls brillaven intensament.
I és que m'ha costat tant trobar una persona que m'entengués com tu ho feies...
He demanat consell a moltes amigues, i la majoria m'han dit que t'oblidi, que me'n busqui a un altre que visqui al meu país... Però com oblidar aquells preciosos dies? No els puc ignorar, tot sovint intenten fer-se lloc dins la meva ment. Elles no ho entenen.
No ets un noi més, d'això n'estic segura. Ets una etapa molt important de la meva vida. Ara m'adono que aquells nois no van significar res, que és la primera vegada que m'enamoro...
És un sentiment tan gran, tan especial... tan màgic! Donaria qualsevol cosa per tornar a viure aquell instant tan íntim, per poder-te dir que no vull que et separis de mi... Per donar-te la raó, cridar a ple pulmó que l'edat no importa, que la distància no és un problema... Que vull que formis part de la meva vida.
A les pel·lícules sembla tan fàcil... les persones que han d'estar juntes ho acaben estant, i tot és com un conte de fades. En canvi, la realitat és molt diferent, i complicada.
Tant complicat com plasmar el que sento a través del teclat, descriure tot aquest remolí de records i sentiments que perduren com el primer dia, i que no vull que desapareguin. Tinc por d'oblidar-te, de no sentir cap mensa d'emoció quan miri una vegada més la teva foto.
Vull plorar, cridar T'ESTIMO! En mil idiomes diferents. Vull fer desaparèixer la distància que ens separa, i perdre'm un altre cop en els teus preciosos ulls verds.
Mirar la teva fotografia és com ungüent que cura les meves ferides, cada cop més profundes. Els e-mails que m'envies em fan somriure i sentir que, potser, encara no està tot perdut.
Sento que m'han arrencat alguna cosa molt important, i sense ella estic incomplerta.
Escolto com la meva ànima crida, tancada dins el meu cor amb pany i clau. Sé que vol ser lliure, travessar l'oceà que ens separa i unir-se a tu. Respirar el teu aire, viure en la teva mirada, banyar-se en el teu somriure. Per sempre.
Necessito que tota aquella llum que desprenies em tori a guiar, perquè sé que sense tu em perdré dins meu i mai trobaré el camí de tornada.
Ni tan sols les cançons tristes que interpreto amb el piano aconsegueixen expressar el que sento.
Si us plau, diga'm, què he de fer? Recordar-te, o començar-te a oblidar?
Busco desesperadament alguna cosa que m'acosti una mica més a tu, algun objecte o alguna imatge a la que em pugui aferrar i no naufragar en aquest mar de dubtes.
Tan sols em queda recordar, esperar retrobar-te, i pregar que la vida no et torni a dur lluny de mi.
Per què ens vam conèixer? Per què vius tan lluny? Maleït siga, per què et vaig deixar marxar?
...No et tornaré a veure mai més?
Amor, et vas endur totes les respostes amb tu.