ON, QUAN I AMB QUI?

Obrí la mà sobre el vidre fred de la finestra, observant el cel ennuvolat que s’estenia sobre el bosc. Per què havia de ser tot tan difícil? Havia cregut que no seria complicat, això de prendre decisions, però... Uf!
La Jana tenia clar a quina universitat estudiaria, quina carrera volia fer, on volia anar a viure quan l’acabés... Però hi havia altres decisions -molt més immediates- que suposaven un autèntic calvari.
El cas és que la Jana era una adolescent d’aquelles que ho fan tot malament. No s’entenia a si mateixa, ni a les persones que la rodejaven. Sempre escollia les paraules equivocades, ficant-se tot sovint en tot tipus de merders.
Vivia frustrada per preguntes com; què pensen els altres de mi? I si decebo a la mare? Quan he de fer això? Per què ho he de fer? On? Realment és necessari que ho faci?
Les seves amigues o no volien, o no podien entendre-la. Quan els hi explicava els seus problemes elles s’encongien d’espatlles i deien; -No n’hi ha per tant.
No n’hi ha per tant?! No en tenien ni idea, dels maldecaps que feien que la Jana estigués constantment nerviosa.
I és clar, no oblidem el complex tema dels nois. La qüestió és que la Jana era incapaç de tractar amb el sexe masculí sense semblar una imbècil. Sempre ho acabava espatllant tot, i poquíssimes vegades li havia sortit bé. Tenia un munt d’amors frustrats dins el cap; alguns perquè mai havien arribat a descobrir els sentiments d’ella, altres perquè l’havien estat esperant però ella, sempre en els núvols, no se’n havia adonat. Tot sovint desitjava tenir una manual que li expliqués com sortir-se’n, amb un títol semblant a; Com no perdre l’home ideal quan l’has trobat.
Per altra banda, acabava de sorgir un tema d’allò més complicat; el sexe. La Jana havia tingut varies oportunitats d’iniciar-se en el món dels adults, però sempre s’havia repetit; No és el lloc, ni el moment, ni la persona adequada.
I al final sempre s’acabava preguntant; quin és el lloc, i el moment, i la persona adequada?
Aquells últims dies havia sorgit una darrera oportunitat de fer-se adulta. Es tractava d’un noi 12 anys major que ella que vivia a uns 700 quilòmetres de distància. Estava disposat a pagar un bitllet d’avió i un hotel per anar a visitar-la.
Sorprenentment, un hotel bufó de Barcelona, el Desembre de 2011, i en Diego li semblaven el lloc, el moment i la persona adequada.
N’havia estat segura, fins que les seves amigues li van deixar anar un molt inoportú; TU ETS BOJA!
Pam! Aquelles tres paraules van créixer com una mala llavor dins la ment de la Jana. Els dubtes van esdevenir nusos a l’estómac, i el que hores abans li havia semblat fantàstic, ara li semblava repugnant.
Les seves amigues pregonaven que no tindrien relacions sexuals fins haver complert dos anys amb un noi que les estimés, les entengués, les cuidés...
La Jana no creia en totes aquelles bestieses. Havia esperat 16 anys i mig a que arribés el seu príncep blau, i ja estava cansada de besar gripaus llefiscosos.
No, ella creia que el sexe era tan sols una de les moltes experiències que una ha de viure tard o d’hora. Qui millor que una persona experimentada que la tractava d’allò més bé? Ell li agradava, i ella a ell. Quin era el problema? Se sentia preparada, i una habitació d’hotel amb les parets pintades de crema, llençols blancs, i un jacuzzi amb aquelles bombolletes tan agradables, li semblava el lloc ideal.
Per què no ho hauria de fer? Probablement les seves amigues deien totes aquelles estupideses perquè es morien d’enveja. Quina cara havien posat quan la Jana els hi havia ensenyat la fotografia d’en Diego...! Sí, volia fer-ho.
Resseguí el recorregut d’una petita gota de pluja que relliscava mandrosament pel vidre. Somrigué. No importava la rapidesa en que ho fessin; totes, al seu ritme, acabaven arribant al final de la finestra.