Cel nocturn

Potser hi ha gent que creu que soc masoquista, però m’és ben igual.
M’agrada la neu, la pluja, i en general totes les escenes tristes i melancòliques. Però, què hi puc fer? M’ajuda a entendre’m, a pensar en com em sento.
Pujo al cotxe i immediatament em poso a escoltar música. Quan més trista, millor.
Ha passat tant de temps... Per què no aconsegueixo oblidar-te? Tant m’has marcat? Miro les muntanyes fosques mentre escolto la mateixa cançó que escoltava allà a Itàlia, quan et veia cada matí, cada tarda, cada nit. És tant bonica... Em recorda a tu, al moment en que vas marxar per sempre. Miro la pantalla de l’mp4; “Latika’s Theme-Slumdog Millionaire Soundtrack”.
La tieta em parla, però estic tant capficada en tot el que ha passat que no l’escolto. Ostres, hi ha moments en que penso que tot va ser un somni. Desitjaria tornar a caminar pels carrers il•luminats de Siena, riure amb tu al Ponte Vecchio de Florència, o simplement parlar de coses transcendentals com solíem fer.
Escriure és l’única manera d’intentar explicar-me a mi mateixa per què et vaig deixar marxar, però encara no he aconseguit entendre-ho.
Tinc por d’oblidar el teu somriure i els teus ulls verds, de no pensar més en la teva veu suau quan t’esforçaves a parlar-me en català.
I era tan evident el que sentíem... sense necessitat de paraules, tan sols amb una mirada. Donaria el que fos per tornar enrere, aquella nit d’Agost que no podia dormir perquè l’endemà marxava cap a Roma. Llavors no sabia que et coneixeria i m’enamoraria per primer cop! O deu dies després, quan seguia sense poder dormir perquè a les 6 del matí marxaves cap a Nova York.
Observo el reflex del meu rostre al vidre del cotxe. Els ulls foscos em tornen la mirada, profundament cansats.

Recordo quan la meva tieta m’ha dit que no podrem anar a Nova York al Febrer, com havíem planejat. Tremolava com una fulla, incapaç de parlar.
Ella assegura que tu em llençaves indirectes, que intentaves descobrir si això nostre seria possible. Jo, en canvi, vaig ser tan estúpida de no veure-ho.
Mentre surto del cotxe recordo quan parlàvem de l’amor i tu em deies que l’edat i la distància no importen. De debò creus això? Ens separen set anys i l’oceà pacífic.
M’estic palplantada al mig del camp, mirant el cel nocturn. Ignoro la tieta, que em crida amb insistència.
Passejo la mirada pels puntets que brillen intensament allà a dalt, molt amunt. Tota aquesta bellesa m’oprimeix el cor.
El vent m’esvalota els cabells i noto que tinc el nas fred. Els astres m’observen amb curiositat mentre penso en tu;
Amago el nas mig congelat sota la bufanda i tanco els ulls.
Tremolo quan penso que potser no et tornaré a veure mai més. Tot i així, si hi ha alguna oportunitat de retrobar-te m’arriscaré, encara que hagi d’esperar cinc mesos més. Sí, ho faré, al cap i a la fi segur que l’espera valdrà la pena.