Inocència?

Potser seria un crim dir que he matat la meva inocènia... Però el cert és que la veritat resulta moltes vegades un crim. Un crim necessàri.
Però això no ho era, de necessàri, oi? Va ser un error. I m’ho van dir, que vigilés, però tinc 15 anys i deu mesos, i no es pot esperar gaire més d’una adolescent com jo. No intento justificar els meus actes amb la pubertat, però tampoc sóc prou forta com per afrontar la realitat.
És en aquests moment quan odio les frases com; “Has de pensar les coses abans de fer-les” “Sempre hi ha consequències”...
Per què ningú em va explicar que això podia passar? Per què ningú em va donar un manual per evitar aquesta estúpida i vergonyosa situació?
Jo era alta, però petita per dins. Jo era una nena, i ja no puc seguir jugant amb nines. Perquè, que em dirien elles si sabessin el que he fet? Què pensarien de mi?
No serveix de res dir que m’arrepenteixo de tot, perquè ja està fet. “A lo echo, pecho”... Sí, és clar! Com si fos tan fàcil.
Sé que la gent em veu, tan alta, i pensen que sóc forta. M’han passat masses desgràcies en aquests 15 anys. La primera, quan jo en tenia 3 i va morir el meu pare. A partir d’allò es va formar una cadena, un dit que empeny la primera fitxa del dòmino i cauen totes les del darrere. I, tot i el que ha passat, no sóc forta. Sóc feble, i baixeta, i tinc molta por a la soledat. Potser per això ho vaig fer. Per temor a ser rebutjada.
No vull seguir sent una adolescent. Això és horrible. Ho sé, sé que em van avisar, que em van dir que vigilés...
Recordo la meva mare, abocada a la finestreta del cotxe.
-Fes bondat.
Bondat. Com he de mirar a la meva mare a la cara, a partir d’ara? Algú em pot explicar aquesta part, sisplau?
L’alcohol es va endur les seves paraules.
La veritat és que em sap més greu per ella que per mi. Sí, perquè sé que ella confia en mi, que pensa que soc la millor filla del món, la més madura, la més responsable.
Per l’amor de Déu, si pogués veure... Veure el que va passar...
No podria soportar que em mirés d’aquella manera. Em clavaria els ulls foscos i penetrants, apretaria els llavis. Llavors abaixaria la mirada, negant lentament amb el cap en senyal de decepció. Tornaria a mirar-me momentàniament i després es giraria i em donaria l’esquena. I jo li diria;
-Mama, diga’m alguna cosa, sisplau. No tornaré a beure, mama, t’ho juro, n’esti molt arrepentida.
I ella es repenjaria a la pica de la cuina i sospiraria.
-Per què t’he de creure? No confies en mi, no m’expliques el que et passa fins que ja és tard. No em puc fiar de la teva paraula.
I això em faria tan mal, que me tancaria en mi mateixa i hauria de tornar a fer el mateix que aquella nit, o coses pitjors, per assegurar-me que encara sóc viva.
Les coses poden canviar tan ràpidament...
No vaig pensar, aquella maleida ampolla no em va deixar. Ara només em queden els records, que em persegueixen dia i nit, i les mirades avergonyides de les meves amigues. Perquè elles també hi eren, però van controlar. Perquè jo estudio, i em comporto, i no demano masses coses, però llavors arriba la nit i no sé ni qui soc. Perquè un altre Bruna s’apodera de mi, juro que és veritat.
Potser m’hauria de sentir poderosa i altiva, perquè he experimentat més que elles.
Potser no hauria d’haver begut.
I sí, el que va passar, passa a totes les adolescents un dia o altre. I sí, algunes de les meves amigues ja ho han fet... Però a mi no m’havia de passar. No als quinze anys. No borratxa. No amb un noi desconegut que diu que es diu Toni i té 18 anys.
I ara sé què no he de fer, perquè he viscut les conseqüències. I ara puc afirmar que he crescut, i que he de controlar aquesta part fosca i inprevisible de mi que tan sovint em juga males passades. I m’és igual si els meus amics em donen un got i em diuen;
-Va, si no passa res. Estàs amb nosaltres.
Perquè aquella nit també estava amb ells, però quan m’en vaig adonar ja eren lluny. No vull tornar a plorar, asseguda sobre el capó d’un cotxe vell, amb les sabates negres de taló trencades i plenes de fang. No vull que la Maria es porti les mans a la boca un altre cop, negant amb el cap i mirant-me avergonyida. No vull. No puc. Recordo que vaig repenjar el cap en la seva espatlla i vaig murmurar;
-Avui s’ha mort la meva inocència.
I sé que tornaré a viure un altre cop aquesta situació (i segur que arribaré molt més lluny), però no amb aquesta edat. Ni amb aquesta gent, ni en aquest lloc. Perquè, certament, no era ni el moment, ni el lloc, ni la persona adequada.
Ho sento si he decepcionat algú, a part de a mi mateixa.

Pe’ls que estigueu llegint això, he d’aclarir que encara que ho sembli, el que va passar aquella nit no van ser relacions sexuals. Es podria dir que va ser una iniciació.
Una iniciació als canvis i les experiències de la maduresa, i al món dels ara tan llunyans adults.