Tremolen...

Tremolen els fulls en blanc
quan em recites la poesia dels teus ulls…

Se t'omplen els llavis de metàfores:
Mil llunes amaguen les llàgrimes
sota les ombres.

Fonem les paraules a mirades
i fem poemes sota la pluja de síl·labes
que ens va dilatant les pupil·les…

Ens lliguem en aquest banc
per no sortir-ne sense mai
atrapar tots els silencis.

I ens anem enrogint els llavis,
esquitxats de sospirs,
de mossegades, de destins.

Tremolen les fosques nits
quan es queden sense estrelles
sota la poesia dels teus ulls…