Tots els inferns

Ets el món, com ja the dit,
I en dir-m'ho tu el delit m'ha omplert,
El goig d'un camí que compartim
I junts fem front a tots els inferns.

Quan la llum ja sembla viva,
Que per fi hi ets tu, hi ets tu!
I el record d'un passat de ferides
En la memòria ja s'ha perdut.

I ara ets tu qui illumina els dies,
Qui irromp en els núvols i els corromp,
Qui esquinça el gel i el món capgira,
Qui fa brillar el racó més fosc.

Neu que blanca i gèlida es desfeia,
Ara primavera tota de colors.
Flors que creixen en una ànima embogida,
pero embogida de res que ser mes lògic no pot.

Abraçades que jo mai no acabaria,
Nits de simbiosi càlida, candent,
Ni els espills et mostren la teva bellesa
Ni poden fer justícia a tal embelliment.

Adormida ets de tendresa aquell bocí d'exquisidesa,
I quan tremoles del nervi de la vida, ets com un sol,
O un tresor de propia vida que esmicola les angoixes,
Un diví rajet de sol en l'horitzó.

Ja no voldria allargar-me, que les paraules, saps, em poden,
Ni fer-te d'un enginy artificiós l'únic esment,
Però tot i que de paraules m'omples, i de vida,
Sovint aquestes, superades, ni s'aconsegueixen esboçar en la meva ment.