Tot el que tinc

Tot el que tinc
S’ensorra en pocs segons,
Com el castell de sorra
D’un nen prop de l’aigua.

Tot el que posseeixo
És pols,
Com el buit de dins,
Com el món de fora.
Com jo.

Pot enfonsar-se un dia,
Sense motiu,
Naufragar en l’illa
De l’atzar;
Ferir, fer-me morir.
Tot el que tinc
Un dia pot partir,
Desaparèixer,
Fer de l’or un polsim fi.

Però tot el que sóc,
El vers escrit,
Somniat, pensat,
Perdura;
Roman en la latència
Del cos trencadís,
Del passadís fosc
De la meva armadura
Sense llança.

Tot el que sóc
Segueix viu.
Per més mort que tingui
El cos brutal;
Per més que la matèria
Em faci mal.
Jo, el vers, l’ànima,
El nom,
Segueixo aquí.

Talment com la runa
De l’edifici antic.
Talment com la cendra
D’un tronc que ja no és viu.

No obstant,
No sé dir si és bé
O és maldestre el cert destí.

Tan de bo
No ho esbrini encara avui.