Tot depén d' armaris!

Quan algú em comenta sobre l' educació dels fills, que si no tenen interés per les coses, que no fan lo que ells voldrien que facin... jo els hi dic que això depén de l' armari.
Ells es queden sorpresos i no saben el que els hi vull dir.
Durant la meva primera infància va durar una temporada que vaig perdre l' interés per tot. No em fixava en lo que em manaven, tot ho perdia, al col.legi, cosa que sempre m' ensortia, em passejava amb el llibre al cap més d' una vegada.
Recordo que no tenia mai goma de borrar, em devia caure i el meu desinterés feia que no la busqués.
La mare, un dia de reis em va comprar un pot que deia"MERMELADA EL CUERNO", hi havia un cor de l' abundància molt colorit. Era un pot de sorpreses. Al obrir-ho sortia una motlla que sovint venia a coincidir amb el nas. La mare em va posat gomes dins del pot i, al obrir-lo va sortir tot una pluja de gomes...
Jo, deixable de les "Dominiques d' Horta", em quedava al menjador del colegi cada dia. Al menjador hi havia una monja que ens vigilava.
Recordo que cada dia ens donaven per primer plat la famosa sopa d' arrós i fideus.
La mare Lluïsa, per saber si era calenta hi ficava el dit dins del plat. El tenia ple de panellos...
Un dia, jo vaig enxampar-la per pura casualitat. Així doncs, us podeu imaginar que quan em trobava el plat a taula em venia al cap la imatge de la monja amb el dit dins la sopa.
Jo com a venjança i per a que no ho fes més, vaig pensar en portar el pot de les sorpreses i fer-li una brometa.jajajaja.
A mig dinar, em vaig dirigir a ella dien' t -li que si posia obrir-me aquell pot de mermelada que m' havien donat a casa. I... al intentar obrir-ho, la motlla va sortir disparada cap al seu nas. I quin nas!!!
Va ser tot un èxit.
Tothom va riure d' amagat durant una bona estona.
Després de dinar vaig rebre la visita de la superiora i de la directora.
Em van preguntar que per què ho havia fet, i jo callava...
Seguidament em van dir.
-Es que t' ho ha fet fer el teu papà??-
Llavor jo em vaig enfadarm molt i tota decidida els hi vaig contestar que ho havia fet per a que la mare Lluïsa no tornés a ficar el dit dins del plat de sopa de les nenes.
Així és que, com que era veritat no vaig rebre cap càstig, només em van convidar a que sortis al pati a jugar.
Durant aquella temporada en la que no tenia ganes de fer-hi res, recordo que hi havia una cosa que em mortificava molt i que quan me la manaven semblava que portava mig món a sobre.
Es tractava de dos armaris... la mare m' enviava a dalt de l' altell de la botiga on hi havia un parell d' armaris plens de robes i puntes.
Sovint em deia:
-Nena, que no baixes? no ho trobes??
I jo li deia.
-Es que no hi és mama, no ho trobo...
Imagineu-vos que no obria ni els armaris...
Al cap d' una bona estona la mare em continuava dient que busqués, que sí que hi eren, I jo que no....
Al final quan ja m' amenaçava dien' t-me :
-Mira, si pujo jo hi ho tobo... te n' enpenediràs. I si baixes sense també.
Llavors tot eres corredisses i en un moment ho trobava.
La mare havia guanyat.
"Tot és qüestió de fer remenar els armaris al nanos i aixi potser conseguiran que siguin treballadors com jo!"