Torna amb mi

Un relat de: Gemma34

Torna amb mi



Dormo amb la finestra oberta, la calor m’obliga a fer-ho. S’ha girat aire i m’he despertat de cop. Obro els ulls enmig de la foscor. Amb el palmell et busco. Estic sola. On ets? Ah! sí, ja recordo, estàs de viatge.
Aquest aire ha entrat per la finestra i m’ha despertat. Ara entenc el què està passant! Has estat tu! T’has convertit en aire, viatjant per la nit, recorrent un munt de quilòmetres, traspassant turons, tot, fins arribar a casa i, en veure la finestra oberta, t’has endinsat amb presses. En trobar el meu cos adormit, no has pogut evitar d’acaronar-me. T’has passejat silenciosament per l’habitació i ara marxes sense dir-me res. Has recorregut tot aquest espai només per veure’m tan sols uns segons. Per què no et quedes una estona més? Trec el cap per buscar-te, però l’aire no té color. Pel moviment de les fulles dels arbres sé que te’n vas. Et miro amb malenconia. T’enyoro.
Per què em vas deixar? Torna amb mi. Et necessito!. Sé que encara que ja no et vegi m’estàs escoltant. Ho sé! Per això has aparegut aquesta nit, per donar-me una mica de caliu. Però no en tinc prou. En vull més de tu. Torna!
No t’amoïnis per mi, tot és qüestió de temps. Fa molt poc que vas marxar. I encara espero que tornis. L’esperança no em deixa oblidar-te. Torna amb mi.
Que fàcil seria tot si no fossis mort.

Gemma34.




Comentaris

  • Per EmmathessaM[Ofensiu]
    Gemma34 | 12-01-2006

    Aquest relat té un destí, la meva mare. I ella era la persona que havia d'entendre les meves paraules, ja que la persona que ella enyora és el meu pare que és mort de fa 5 anys. Tot això t'ho explico una mica perquè no sabia que crearia tants dubtes al lector, i estic enormament agraïda pel teu comentari!! Muuuakk!!

    Gemma34

  • Insinuar sense parlar[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 11-01-2006

    Tot i una mica recorrent, la idea del relat és bona: l'enamorat, mort, que torna a visitar la seva estimada des d'un món desconegut i misteriós. Una narració sense paraules, amb descripcions de llocs i espais que diuen el què no vol dir la narradora.

    Solitud.

    Silenci.

    Mort.

    Des del meu punt de vista, però (opinió subjectiva totalment discutible), al relat li falta dinamisme. Llegint-lo, m'ha donat la sensació que s'encallava, que les paraules no lliscaven davant dels ulls sinó que s'entrebancaven amb els punts i es perdien en el seu propi significat sense tenir en compte la resta del text. Dit d'una altra manera, he llegit el relat, però no l'he "sentit". He vist escrit que la narradora es trobava sola, però no he compartit la seva solitud, potser perquè la solitud és silenci, tristesa, i la narradora no parava de parlar. He llegit que volia que tornés el seu company, però només he migintuït el seu desconsol en un parell de línies, però no en tot el relat: "Per què em vas deixar? Torna amb mi. Et necessito!. Sé que encara que ja no et vegi m'estàs escoltant. Ho sé!"

    La resta és massa racional. Tot sembla estar sota control. Tot té una explicació. Tot té sentit. I de sobte, enmig d'aquest engranatge perfecte, apareix una peça que fa grinyolar tot el sistema: la brisa que es pren per l'estimat perdut. Des del meu punt de vista, falta posar oli a les juntes perquè el mecanisme treballi sense entrebancs: més sentiments, més insinuacions; més incongruències i menys explicacions que no necessita, ni vol trobar, una narradora que s'ha quedat sola.

    Un últim detall: la frase final. "Que fàcil seria tot si no fossis mort." Trenca l'encanteri. En un relat tan curt, aquesta oració li pren la màgia. La lectora que es preguntava si allò que intuïa era cert, però a qui li agradava el joc de mans, de sobte descobreix l'as a la màniga del mag. I no li agrada.

    Modesta opinió d'una relataire poca-traça que espera ser-te d'utilitat: FELIÇ ANIVERSARI!!!

    EmmaThessaM

  • snif, snif...[Ofensiu]
    titina | 04-10-2005

    joooo.....

    ...

    ...SNIF, SNIf...

  • pivotatomic | 26-09-2005

    Un altre relat de la Gemma transcendent. Aquí, en comptes de buscar la vessant eròtica t'has concentrat més en la nostàlgica, evocant el record d'un amor perdut.

    Només un retret: la frase final em sembla massa rotunda, massa contundent. Sorprens, sí, però també fas caure un gerro d'aigua freda damunt el lector... i no estic segur que fos l'efete que buscaves.

    Ja saps que jo, si no hi trobo pegues...