TOCA'M L'INSTRUMENT

TOCA’M L’INSTRUMENT
(Amor universal)

Contràriament al que podria semblar, és ben cert que l’amor és un do, un present, que ens ve prestat intrínsicament ja només néixer i que anem donant-lo a conèixer a poc a poc, paulatinament, mentre visquem, a mesura que se’ns va fent despertar. Igual com un dipositari d’un bé material pot aparentar ser-ne amo, tanmateix aparentem ser tant amos de l’amor que ens arribem a creure que som amor. I no, no ho som. Queda clar doncs, que només en som dipositaris temporals i individuals d’una part del que podríem anomenar amor universal. Per tant, l’amor no és nostre però en podem fer ús com si sí ho fos. I començarem a usar-lo estimant-nos primer a nosaltres per així saber com n’és de sa i bonic el gaudi d’aquest regal que ens ha donat l’univers. Si veig, noto, i faig que m’estimi a mi mateix, sabré i coneixeré que llavors podré estimar amb molt més coneixement de causa als demés. Qualsevol instrument musical conté potencialment totes les notes i sons propis que l’intèrpret adient vulgui fer-li extreure a cada moment. Doncs, nosaltres som instruments de l’amor i per tant, donarem tant amor com més i millor hom sigui capaç de fer-nos-en extreure. Això si, de la forma més desinteressada i generosa possible. Per tant, agafant aquest exemple com a referència, no s’ha d’ofendre ningú quan de forma directa o de manera subliminal i dolçament, li pugui suggerir a aquest algú: Toca’m l’instrument.

Pau i Amor !



jaumedelleida 11/2011