T'estimo

Vaig agafar una altra foto i la vaig trencar en mil bocins. Les llàgrimes no em deixaven veure el meu voltant, però tampoc em feia cap falta. Vaig llençar la foto a la paperera i vaig agafar-ne una altra. Totes eren seves, per què n'hi havia tantes?
Cada vegada que pensava en ell, cada vegada que el veia, el cor em sagnava de dolor. Vaig llençar la següent foto i vaig enfonsar la cara entre les mans intentant deixar de plorar. No el volia tornar a veure i tot hi així no havia parat de trucar-lo, d'intentar parlar amb ell, volia saber perquè, perquè de sobte havia desaparegut, perquè de sobte m'havia dit que no em volia tornar a veure. Vaig aixecar el cap i vaig mirar totes les fotos que encara em quedaven per llençar. Hi sortíem els dos, abraçats, agafats de la mà, fent-nos un petó o ,simplement, somrient. Noves llàgrimes em van rodolar per les galtes. Vaig agafar una altra foto. Hi sortia ell sol, hi sortia amb el seu somriure encisador que el caracteritzava, els ulls verds li brillaven alegres i els seus cabells rossos, sempre despentinats, estaven més llargs del que recordava. Vaig sospirar recordant el primer dia que li havia acariciat els cabells, però aquell record em va fer mal. Necessitava parlar amb ell. Fos com fos ho havia de fer, necessitava saber perquè havia marxat del meu costat.
Vaig deixar la foto i vaig aixecar-me per anar a buscar el telèfon. Vaig marcar el seu número, me'l sabia de memòria i estava segura de que mai l'oblidaria. El primer so. El segon. El tercer. El quart. El cinquè. Vaig treure'm el telèfon de l'orella sabent que no em respondria, sabent que sempre em comunicaria.
Vaig passar per davant de la cuina i una cosa em va cridar l'atenció. Un ganivet llarg i gruixut, semblava que brillava, era com si m'estigués cridant. Vaig entrar a dins de la cuina i vaig deixar el telèfon a sobre del màrmol. No podia apartar la vista del ganivet, m'havia hipnotitzat completament, hi podia haver un dolor més gran del que sentia ara?
Vaig acariciar amb un dit la fulla del ganivet fins a arribar al mànec de fusta. Vaig agafar-lo tremolosa pensant en el que anava a fer.
El dolor em va travessar tot el cos i va començar a sortir sang. Em vaig sentir dèbil. Notava com a poc a poc la meva vida s'escolava per aquell tall profund que m'havia fet al canell. Sabia que moriria, però això era justament el que volia, no em quedava res pel que viure. La ment se m'ennuvolava. I de cop, una veu dolça, una veu que esperava sentir des de feia temps. El telèfon encara estava encès. Llavors em vaig adonar de que estava estirada al terra i que no em podia moure. No li havia deixat cap missatge a ell. Vaig voler fer una última cosa abans de morir, abans de no tornar-lo a veure. Vaig escriure amb sang l'última cosa que volia que es recordés de mi. Només era una paraula, però que per mi significava molt. Aquesta paraula era T'ESTIMO. I així, entre llàgrimes i sang, entre dolor i por, vaig morir sabent que era estimar a algú.