Terabits de somnis viatgen per Internet

Em semblava haver viscut quelcom semblant, no era una al·lucinació, aquella situació era familiar, l'home adormit darrera la taula era Don Francisco, el mestre, un home tranquil: només l'havia vist nerviós el que dia que el van avisar de la malaltia el seu fill i va marxar corrent capa casa. S'adormia cada tarda, desprès de dinar i nosaltres, què fèiem?. Potser calcàvem dibuixos en la finestra de la classe contra la llum d'un dia plujós de primavera, amb l'arc de Sant Martí sortint sobre el raval.

Era ben bé una mena de somni despert; ho estava rebent per Internet, tots els detalls del somni eren presents; Don Francisco lleugerament enfadat ens cargolava la pell del coll, aquell càstig tan característic seu. Buscàvem remei contra aquest pessic fabulant amb posar-nos substàncies relliscoses per a que no podés fer-nos-ho.

La cameta coixa apareixia darrera la foscúria de la plaça, el cop d'aire es curava, miraculosament, amb unes oracions, em veia estirat sobre els clofolls amuntegats per al consum de la caldera, buscant petits trossos d'amel·la entremig. L'auxiliar del pare amb la ma retorçada des del dia en que tot jugant va rebre l'impacte d'un tros de metralla al cap, seguia permanentment amb un somriure infantil i irònic, esperant que fos l'hora d'anar a dinar. Traient la punta de bala abocàvem la pólvora a la pedra de la vorera i hi dibuixàvem les nostres inicials, mentre la immaculada organitzava un espectacle per cobrar unes monedes de deu cèntims i la Maria Teresa, amb la boca oberta, percebent llunyanament que mai no seria normal com els altres, ens perseguia llençant-nos rocs ben grossos que no podíem arribar-nos.

Com era possible tot això? Tots els bits entrants per la connexió a Internet formaven les imatges com es forma el somni al cervell i efectivament, el gripau explotaria poc desprès que el noi amb maneres de gran prematur, renegant com un barquer de dotze anys, el cos un pel geperut i els braços, bruts, llargs, li introduís un cigarret a la boca.

L'home estrany, foraster, desencantat, que ens preguntava si calia estimar més un gosset que mil persones i que donava dues pessetes a qui li ho deia, aconseguia aparèixer, per fi, un octubre amb el ventre inflat a Xerta després d'explorar amb els ulls oberts l'humit fons del riu tot un dia - això si, desprès d'haver-lo humiliat baixant fatxenda i elegant, a mig octubre portat del corrent -.

L'avia cuinava els peixos, atrapats, donant voltes en un petit toll d'aigua fangosa del galatxo, que ja mateix havia caçat;...

L'aigua del riu pujava, minut rera minut, impertorbable i constant capa la plaça i la inundava ,...

Tot allò no podia ser! estava somniant? Em va venir al cap aquella pel·lícula russa, Solaris de Tarkovski, que havia vist a Londres, uns 28 anys abans i que venia a ser com un "2001" en rus. El protagonista parlava, discutia, amb la seva dona com si fos present, allà dalt a una nau perdut a l'espai: impossible d'entendre en anglès, amb aquells diàlegs inversemblants per a qualsevol occidental - efectivament ho eren perquè a Barcelona l'havia vist de nou i seguia essent igualment incomprensible l'ànima eslava-.

Tenia dues opcions davant: o bé, aconseguia adormir-me de nou en aquell somni en que estava somniant, o agosarat, el prosseguia, iniciant un Upload cap a la xarxa,...

Vaig triar el segon camí, el flux de terabits va girar i va iniciar el camí de pujada:

Don Rogelio, sortia content de casa: no li havia llençat el termòmetre a terra, em curava desseguit de les angines i li feia un petó al front a la Maria Teresa per a que aquell segon no patís, mentre s'entretenia mirant - amb la boca oberta - el vol de la mosca,...

La carpa quedava lliure i tornarà al curs d'aigua corrent i lliure,...

El cop de puny al nas, sobtat com tot en aquells dies, fent-me sagnar, sentint que alguna cosa s'havia trencat dins meu, no m'era administrat per un amic que fugia corrent capa França buscant aixopluc per la gana i l'opressió. Era el mateix del cargol al cabell tocant el front. Feia tan sols uns dies anàvem junts de l'escola cap a l'església per celebrar el mes de Maria...

Entenia a que jugaven els nois i noies grans que mai sortien de l'amagatall i ens deien busqueu, busqueu, tot rient...

Mossen Santiago es treia els suplements foscos i tenia l'aspecte d'un capella normal, l'uniforme blanc amb camisa blava del governador civil desapareixia de la foto d'inauguració de les escoles...

Tarkoski i els seus personatges que parlaven amb els seus somnis tot navegant per l'espai en una nau espacial, incomprensibles, havien triomfat.