Temps de mentides VII

La Sònia es va asseure amb les cames encreuades sobre la gespa i va treure la camera fotogràfica de la motxilla. Va observar a la gent que tenia al seu voltant i va començar a fotografiar-la, era un hobby que havia adquirit actualment. Algú li va tapar els ulls just quan anava a pitjar el botó per fer una altra foto.
-Albert. - va dir amb un somriure pintat al rostre.
-No. - va respondre algú, burleta.
La Sònia va deixar la camera sobre les seves cames morenes i va acariciar les mans que tenia davant els ulls.
-Carles?
-No.
-Sergi? - va dir, dubitativa.
-No. - va repetir altra vegada.
La noia va rebufar, no tenia ni la més remota idea de qui era.
-Fa temps que no em veus. - li va donar una pista.
La Sònia va pensar durant uns instants.
-No ho sé. - es va rendir, finalment.
-Marc. - li va xiuxiuejar a l'orella. -Marc Morelli.
La noia es va desfer de les mans tan ràpid com va poder i es va apartar del noi que tenia darrere. El va observar amb dos sentiments barallant-se en el seu interior, el primer li recordava com de boja havia estat per aquest noi de cabells marrons i mirada burleta, en canvi, el segon, li recordava la forma en què havia desaparegut de la seva vida. Va barallar-se amb si mateixa per decidir quin dels dos predominava.
-Sònia? - va preguntar ell amb cautela. - Em recordes?
La noia va moure el cap, atordida, i va decidir que era millor fer-se la indiferent.
-Sí, és clar, com oblidar-se del famós i perfecte Marc Morelli? - va dir sarcàsticament.
El noi va assentir amb aquell somriure burleta tan terriblement atractiu.
-Què fas aquí? - va preguntar amb duresa.
-Em pensava que t'alegraries de veure'm.
La noia es va mossegar el llavi inferior, la veritat és que se n'alegrava massa.
-Vas desaparèixer. - li va recordar, fredament.
-Era el millor pels dos, creu-me.
La Sònia va mig aclucar els ulls.
-El millor per tu, diràs.
-La policia em vigilava. - va dir amb un xiuxiueig quasi inaudible. - Si m'hagués apropat a tu haguessis tingut problemes.
La noia va empassar saliva en recordar perquè la policia podia arribar a donar-li problemes.
-Doncs no calia que tornessis. - va escopir. - Ja m'has donat prou maldecaps, no creus?
En Marc va riure.
-Però, sense mi, la teva vida és molt avorrida, no?
La Sònia va moure el cap, tenia tota la raó del món.
-I a què has vingut, exactament?
-Et trobo a faltar. - la seva veu era suau, però burleta.
El noi la va agafar per la cintura i la va acostar cap a ell fent que el cor de la Sònia comences a bombejar sang, embogit. Va acostar el seu rostre al d'ella i la va mirar als ulls.
-Tu no m'has trobat a faltar?
-Jugues amb avantatge. - va remugar ella mentre l'apartava.
Ell va riure per sota el nas i la va seguir mirant, divertit.
-M'has trobat a faltar. - va afirmar, sense ombra de dubte.
La Sònia li va dirigir una mirada assassina.
-I què?
En Marc va encongir les espatlles, encara divertit.
-Està bé saber que no et pots oblidar de mi.
La noia va rebufar i es va aixecar, enrabiada. Va agafar la motxilla que tenia a pocs centímetres d'ella i va començar a caminar per allunyar-se d'aquell noi.
-Et deixes la camera. - va parlar ell, mig rient.
La Sònia es va girar i va poder veure com ell encara estava assegut i l'observava.
-Dóna-me-la. - va dir amb duresa.
Ell va somriure i va assentir.
-Vine a buscar-la.
La noia es va acostar i va estendre la mà, però ell, en comptes de deixar-li la camera, li va agafar el canell i la va estirar cap a ell fent que, de sobte, es trobés sobre el seu pit.
-Ara, escolta'm. - va dir amb un xiuxiueig. - Perquè sinó tindràs problemes.
La Sònia anava per tornar a aixecar-se.
-No ho facis. - la va avisar. - Veus aquells dos homes d'allà?
La noia, intentant no moure's, va dirigir la mirada cap el banc que ell havia assenyalat amb un cop de cap, hi havia dos homes asseguts, duien unes ulleres negres que els hi tapaven mitja cara.
-Es pensen que vestits d'aquesta manera criden poc l'atenció. - va riure silenciosament.
-Què has fet aquesta vegada? - va aclucar els ulls. - Em pots dir en què m'estàs ficant?
-En realitat no he fet res. - va encongir les espatlles. - Però a vegades em segueixen.
-És a dir que, després de desaparèixer durant un any perquè no m'agafessin a mi tornés a aparèixer perquè la policia cregui que sóc part de la teva absurda vida. - la ràbia en la seva veu era quasi palpable.
-No t'enfadis. - va dir suaument. - M'han demanat que et vingués a buscar.
-T'han demanat? - va obrir els ulls de cop. - Qui?
-Ara, aixeca't a poc a poc. - va dir amb un xiuxiueig, quasi no movia els llavis.
La Sònia es va posar vermella de cop en adonar-se que encara estava recolzada sobre el seu pit. Va aixecar-se lentament fins quedar agenollada davant seu, ell l'observava amb aquell somriure murri pintat a la cara.
-I, ara, té. - li va posar la camera a la mà. - No em facis cap foto. - la va avisar. - Si veuen que me'n fas una, després et seguiran per requisar-te la camera.
Va assentir lentament mentre guardava l'objecte dins la motxilla que havia quedat a terra.
-Qui t'ha demanat que vinguessis? - va preguntar amb un murmuri mentre, de reüll, observava a aquells dos homes.
-El meu cap. - va parlar mentre allargava una mà per agafar-li un ble de cabells. - T'has tenyit? - va preguntar distretament.
-No. - va dir responent a la pregunta. - Però, per què volia que vinguessis?
-Tenim una vacant. De debò que no t'has tenyit els cabells?
-No. - va dir cansada. - Una vacant? - la noia va obrir molt els ulls. - A no! Això si que no! - va aixecar-se de cop en adonar-se de què significaven aquelles paraules. - A mi no em tornareu a emmerdar en tota aquesta bogeria de màfies! - va xiuxiuejar enfadada. - Sóc idiota, però no caic dues vegades en el mateix parany.
-Però és que no t'ho estic demanant. - la seva veu suau va sonar massa amenaçadora. - És una ordre.
-M'estàs ordenant que vingui amb tu?
-Sí. - el noi va fer un somriure que, per un moment, a ella li va semblar trist. - Perquè sinó t'hauria de matar i jo no et vull fer mal.
La Sònia es va estremir i es va deixar caure sobre la gespa altra vegada.
-No. - els llavis li tremolaven.
-Ho hauria d'haver fet fa un any, això de matar-te. - va explicar ell. - Però vaig aconseguir que s'ho repensessin. Va ser fàcil. - va somriure en recordar-ho. - No tothom té la sang freda de matar a algú.
-Calla! - va tallar-lo amb un xiuxiueig, enfurismada.
-T'avergonyeixes de la veritat?
-Ja tinc assumit que vaig matar a algú, d'acord? - va dir amb to torturat. - Però tampoc cal que ho recordi cada dia de la meva vida.
El noi la va agafar per la barbeta i va fer que aixequés la mirada.
-Era un home que mereixia morir. - va fer un somriure murri. - I tu eres l'àngel venjador que va acabar amb la seva maldat.
-Deixa de dir estupideses. - li va dirigir una mala mirada.
-És el que crec.
La noia va apartar la cara.
-No sé com pots estar tan tranquil sabent que m'hauràs de matar.
-Perquè no et mataré, encara que m'ho posis difícil et portaré amb mi.
-No vull ser una assassina. - va dir arrossegant totes les paraules.
-Ja ho ets. - va respondre ell, amb to burleta
Es va tornar a estremir i va abaixar la mirada.
-No... - va dir amb to de súplica. - No...
El noi la va tornar a agafar per la barbeta.
-No et considero una assassina. - va dir amb un xiuxiueig, amable.
La Sònia es va quedar sense alè, hipnotitzada per aquells ulls marrons.
-Prefereixo considerar-te una companya de feina. - li va picar l'ullet, murri.
-No! - es va tornar a apartar d'ell.
-Prefereixes morir?
-Només tinc aquestes dues opcions? - va preguntar amb un sospir.
En Marc va encongir les espatlles.
-Sí. - va respondre, simplement.
La noia es va mossegar el llavi inferior i va moure el cap, atordida.
-S'estan posant nerviosos. - va parlar el noi mentre mirava de reüll als dos policies. - Hauries de marxar.
-Justament he de marxar jo, no?
-Així tardaran més a descobrir qui ets. - va dir amb el seu habitual somriure murri. - Serà un punt a favor de tots, menys d'ells, és clar.