Temps de mentides II

Era un dia primaveral d'abril, una noia caminava a pas lleuger per un carrer ple de gent, arribava tard a una cita. La noia es deia Sònia i tenia 15 anys, era una noia d'estatura mitjana, potser una mica massa baixa per la seva edat, tenia els cabells molt llargs i del color de la nit, els seus ulls eren grans i tan foscos que semblaven pous i els seus llavis tenien un estrany color rosat que contrastava amb la seva pell torrada pel sol.
Va arribar al lloc on havia quedat esbufegant. Va observar d'una banda a l'altra, però no va reconèixer a ningú, semblava que els seus amics ja no l'esperaven. Es va quedar allà sense saber que fer, intentant encara descobrir un rostre conegut, però no hi havia res a fer, havia arribat tard altra vegada.
Va sospirar i després va negar amb el cap, sabia perfectament on havia d'anar per trobar-los, però també sabia que li tornarien a llençar a la cara el fet de no arribar mai a l'hora. Va tornar a sospirar i va començar a caminar per arribar al cafè Tempo, una cafeteria que havia obert feia poc i que els hi agradava molt.

........................................................................

Va entrar i van sonar les campanetes que hi havia sobre la porta. El local estava buit a excepció d'una parella asseguda a la barra, un home que llegia el diari en una taula i dos cambrers que estaven xerrant, semblava que els seus amics encara no havien arribat. Va asseure's a la taula més allunyada de la porta i va esperar que un dels cambrers es dignés a demanar-li que volia. Va recolzar el cap sobre la mà dreta mentre esperava, observava la porta demanant que aparegués per ella un dels seus amics, però ràpidament es va cansar d'esperar i va agafar un dels tovallons de paper i va començar a trencar-lo en petits bocins. I en aquell moment es va adonar que hi havia un objecte sobre la taula, va allargar la mà per agafar-lo.