Temps de cireres

Hi havia una vegada, en un poble petit situat a la falda de la verda muntanya del Montpedros, un pagès, el Gerard, que treballava de valent les seves terres dedicades al conreu de les cireres. Vivia en un poble molt bonic, amb carrers amples i avingudes llarguissimes plenes d'arbrat, integrat plenament en la natura i que recentment havia guanyat un premi de caire ambiental per ser un dels pobles mes nets i mes verds de la comarca; a més a més tenia una normativa municipal ambiental de les mes dures de la zona en alguns aspectes (¡es clar! Sobretot per alguns veïns que volien arrenglar els seus jardins i posar alguna barbacoa que altra) i prou tova en altres ( com l'abandonament d'alguns jardins, el reguer de cotxes que aparcaven malament en les placetes i en pràcticament totes les vies publiques, els aparells d'aire condicionat a les balconades, les defecacions canines que engalanaven els carrers, etc...).

El Gerard tenia les seves terres molt a prop de la Torre d'Eles, on no feia gaire temps havien instal·lat una planta química i on la torre s'havia aprofitat com a fumeral. Aquest, havia reclamat varies vegades a l'ajuntament que el nou complex fabril, sobretot a la nit, emetia un reguitzell de fums de diverses tonalitats i que influïen d'alguna forma en el rendiment dels seus camps de cireres; però com gairebé sempre, fins que no passava alguna cosa el consistori no actuava.

El Gerard recollia, de les seves terres, les millors cireres de la comarca i havia estat guardonat moltissimes vegades en diferents celebracions de la Festa de la Cirera dels pobles dels voltants. Les seves cireres eren sempre les millors, les mes sucoses i les mes gustoses i sempre amb el color vermell més bonic.

Però enguany la cosa no rutllava be, i a dos mesos de la tan celebrada Festa de la Cirera local, havia observat que les fulles dels seus arbres caien fàcilment, tanmateix les flors es podrien als arbres i no donaven el fruit tan desitjat. Una mica amoïnat es dona una volta pels camps de cireres del terme municipal i observa el mateix, no hi havien cireres sinó flors podrides als arbres que havien perdut totes les seves fulles i que tenien a l'escorça del tronc unes cicatrius negres i profundes.

Sabia on radicava el problema i de seguida es va dirigir cap al consistori per fer una reclamació davant l'autoritat municipal. Mentre caminava li venien un munt de preguntes al cap. Quin fruit exposarien els pagesos als stands de la fira? D'on s'obtindrien els pinyols per a l'arraigat concurs d'escopir pinyols? Amb que engalanarien la societat? Com farien el muntatge de la tradicional mostra de la cirera?

Una vegada arriba al consistori municipal mantingué una entrevista amb l'autoritat municipal corresponent, i aquest li digué que tractaria de buscar la solució pertinent al greu problema que havia sorgit a la vila.

Però, un dia, arriba la tan desitjada Festa de la Cirera i no hi havien cireres sinó ...