Tardes a La Rambla

Un relat de: Chelsea, the classic girls of 60's

Em desperto amb fred, miro al meu voltant... uns cartons vells; una manta a ratlles vermelles i verdes, poc gruixuda i rugosa, que fa uns quants anys me la regalà un vell amic; una cervesa de litro que el fred nocturn manté en la temperatura adient desde fa uns quants dies. Hi ha poca gent al carrer però tots m'observen, com observarien a un gat mort en una cuneta, tan ben abrigats, tan ben combinats; donaria la vida per un abric d'aquests, tan gruixuts, els miro i els envejo. Fa temps, fa molt temps, jo tambè era una d'ells i vestia un conjunt diferent gairebè cada dia, diferents sabates, un abric per cada solstici... en fi, passo hores recordant-ho i em miro reflexada en el vidre del portal. Fa una setmana que no em pentino, els meus cabells rossos estàn enredats, trencats i s'enganxen degut al dreix d'un temps sense dutxar-me; ja tinc arrugues fruit de la meva expressivitat i dels forts cops que el destí m'ha lliurat. Em miro els ulls, sento la mirada trista i perduda, fosca, i com no l'hauria de sentir així si he plorat tant en els últims anys que tinc els ulls freds, cansats i secs. Fa temps que no somric. Miro la meva sudadera néta perquè la vaig netejar fa menys d'una setmana, els texans, desgastats i estripats però són suficient per escalfar-me.

Han passat algunes hores, tot mirat, des que pensava. La panxa comença a fer soroll, ja no hi faig cas de tant sonar. Baixo per la Rambla i entro a un carreret, m'assec al terra com puc i demano diners, le gent passa i em mira, ningú llença cap moneda. La panxa rondina perquè no menjo des d'un trocet de pà ahir. Veig passar gent de tot tipus, no em cau ni un dobló. Em desplaço uns quants metres. Trobo un grup de nois, els demano una cigarreta, me la donen, els demano foc, un noi treu l'encenedor i m'encen el cigarro, i mmm... gaudeixo del sabor, el fum entra en la boca, me'l trago, penetra per la gola i entra als pulmons, l'expulso amb un petit suspir, com si expulsés les meves penes i així ho repeteixo un i altre cop.

Veig uns altres nois, em miren i s'apropen; tinc por, però comencen a treure un troç d'entrepà i me l'ofereixen, l'accepto i començo a menjar. M'adono i els hi dono les gràcies, me l'acavo... Torno cap al meu portal, m'estiro sobre els cartons, m'arropo amb la manta i dormo. Demà em despertaré i com cada matí em miraré reflexada al portal i recordaré, baixaré la Rambla i aniré a buscar menjar. Estic somiant, i com sempre, somio que tot torna a ser com abans. Feia temps que no somreia, ara ho estic fent.

Comentaris

  • wuaaa[Ofensiu]
    L'ull de la subcultura | 23-12-2005 | Valoració: 10

    beti t'has lluit enserio, quina passada de relat, et felicito, apart de k esta motl ben escrit, es el que vols reflexar i com o fas....

    Felicitats noieta!

  • Ès molt bó...[Ofensiu]
    AVERROIS | 22-12-2005 | Valoració: 10

    ...,dur, molt dur, qui sap si demà no es pasarà a nosaltres. Hauriem de fer alguna cosa perquè això no passés. Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: