Svetlana Lenina, benvolguda scammer. (3)

08:45 pm. 16 d'agost. Menjador de l'hotel. El desdejuni no està malament, és un bufet lliure amb abundant menjar standard per a qualsevol europeu occidental, a més tenim alguns plats típics russos que porten un cartellet amb el seu nom; Pirogi, una mena d'empanades, les hauré de provar.
Sempre he arribat tard a la formació de grups en els viatges, no sé com però la gent s'ajunta en conjunts més o menys heterogenis i quan m'adone no pertany a cap d'ells. Ara ha ocorregut el mateix, pel que veig de moment hi han tres grups; dos formats per parelles d'edats semblants i altre, el grup mixt, on aparentment estic jo, dos imparells més i una parella. Avui pel matí hi ha programada una excursió als jardins de Peterhof, jo no la tinc contractada preferisc visitar-los amb Svetlana i dedicar aquest matí a l'Hermitage. Com ningú s'apunta al meu pla me'n vaig sol.

Anit vaig telefonar Svetlana però una veu en rus em va respondre, o això crec, que estava fora de cobertura, no obstant li he deixat un missatge. Viatja en tren des de Murmansk, quasi 24 hores de trajecte doncs la via té trams en mal estat per on el tren no pot circular a més de 70 per hora. Vaig oferir-me a esperar-la a l'estació però no va voler, no sabia l'hora exacta de l'arribada i a més un tio seu l'arreplegaria. Una excusa. S'allotjarà als afores de la ciutat.
Passege fins al museu abstret per la bellesa de la Nevsky Prospect l'artèria pricipal de Sant Petersburg. Una avinguda d'uns 4kms on es troben monuments de diferents estils, des del barroc fins a l'arquitectura moderna, un xicotet curs d'història sobre la construcció d'edificis en Russia. Arribe a la Plaça del palau d'hivern i em trobe la colossal columna d'Alexandre I, al peu de la qual presumptament ens trobarem demà, i al fons el museu. Tot es immens, desproporcionat, estic admirat malgrat haver-ho vist en fotografia moltes vegades. No entraré en descripcions detallades perquè hi ha coses que només són per al sentit de la vista.

2:15 pm Em fan mal els peus de caminar i els ulls de mirar tantes pintures, estàtues i sales exquisidament decorades. Van Godh, Rembrandt, Da Vinci, Velazquez, necessitaria sis messos per a poder veure-ho tot en condicions. Només sóc un aficionat a l'art però qualsevol profà amb una mica de gust es sentiria admirat. Decidisc eixir per a dinar quelcom. Per un carrer adjacent a la Nevsky trobe una creperia, Topemox o un nom semblant, he llegit que els creps són una especialitat de la cuina Russa. Mentre investigue el local des de fora em creue amb Pelaio, un dels d'Albacete, el més formal de tots i vestit encara de postguerra espanyola. Me reconeix.

-A on vas per ací?- Li pregunte. Fa cara d'aclaparat, d'anar perdut, esta nerviós i potser indignat. M'ho explica, és més, necessita desfogar-se amb algú.
Des de les nou del matí ha tingut quatre presentacions de russes, una darrere altra, elles només parlen rus o anglés i un traductor, no traductora, els acompanya tot el temps. Els presenten en l'agència i s'asseuen a algun café. Li resulten violentes i impersonals aquestes converses a tres bandes: digues-li que és molt guapa, de què treballa... Són xiques molt joves de entre 20 i 26 anys, no és el que va demanar. A la fi el traductor i la russa mantenen la seua conversa, passen d'ell i damunt li toca pagar les consumicions dels tres. Comprensible la seua indignació, més tard va a parlar amb l'agència abans de continuar amb les presentacions. Li pregunte si dina uns creps amb mi i accepta de seguida.

Les cinc, telefone de nou a Svetlana, arribava teòricament a les tres, no hi ha resposta, açò pinta malament, li escric altre missatge. Mentre es fa l'hora de sopar pul·lule pels voltans del riu Neva fotografiant ponts, estàtues i façanes de palauets i de tornada a l'hotel la catedral de Kazan per fora. Tot seguint una ruta que duc preparada de casa sobre un plànol de SP. No vull perdre'm res. El trànsit és caòtic, cal creuar els carrers amb molta cura doncs no respecten ni senyals ni semàfors.
Trobe de nou als tres d'Albacete, Pelaio em fa un senyal perquè m'aproxime. El de cabell engominat, Hector, sembla estar donant una classe magistral. Arribe al seu costat i no es calla, al contrari, em rep amablement i comença de nou el seu relat des del principi. Escolte amb interés. Sintetitzant els meus esbrinamets, és un empresari llicenciat en turisme sexual, ha estat en Cuba, Thailandia i Brasil per negoci i sobretot per plaer, però en un viatge a Moscou va quedar hipnotitzat pel fred encant de les russes i aquest és el seu tercer viatge a la Federació Russa. Han llogat un apartament amb tres habitacions perquè normalment en els hotels no permeten pujar a les xiques. Se'l veu un tio intel·ligent però una mica prepotent i molt maleducat, parla anglés, xampurreja francés i ara rus per necessitat. Avui li han presentat a tres pastissets de vint i pocs anys i aquesta nit espera menjar-se'n almenys un. Ha quedat més tard amb una d'elles i un grup d'amigues seues, en total set. Em conviden a sopar amb ells, els he caigut bé es veu. Accepte malgrat perdre'm el sopar de l'hotel i retardar la meua integració en el grup.

A la fi no són set, són cinc, la major d'elles té vint-i-huit anys. S'han decidit per una pizzeria, sembla que els agrada molt la cuina italiana i en general tot allò amb contingut italià. Havia llegit sobre les russes que tenen molta cura del seu aspecte, van molt arreglades i en general practiquen algun esport, ho considerava el típic tòpic. Hi ha de tot però per l'avinguda Nevsky, vos ho assegure, passegen una quantitat considerable de monuments amb vestits lleugers i algunes transparències. Com les lluïdes per les amigues del Hector, unes autèntiques nines. Totes treballen, o això diuen i algunes parlen diferents nivells d'anglés, suficient per a mantindre una conversa més o menys fluida.
-Com t'ho fas per a convéncer-les?- Li pregunte a Hector, perquè no entenc quin interés poden tindre en uns tios fins a dotze anys majors. Trenca a riure.
-Mira amic. -M'agafa pel muscle com si ens coneguerem de tota la vida-. Les russes són el éssers més gorrers del planeta i si estan ací és perquè tenen el sopar pagat. Després, no tens absolutament res garantit, si vols quelcom més t'ho has de currar molt o fins i tot pagar-ho. Si cerques amor de veritat en aquest país, primer has de descongelar-lo.

El Pelaio deixa caure una cara d'indignació profunda. No m'importa pagar-los el sopar a canvi de poder conversar amb elles, d'altra manera seria difícil parlar extensament amb una autòctona. Durant la meua xarrada amb Elena, cauen tota una serie de tòpics sobre les dones russes que jo havia tret d'alguns fòrums d'internet i donava per verdaders. Ella es riu quan li ho conte i em descriu quina és la realitat. Així l'apat es fa breu, tots em dialogat amb elles, fins i tot Ruben, el musculat de gimnàs, amb un nivell d'angles prou acceptable. Tots excepte Pelaio clar, em fa llàstima, es sent estafat. Acabem, mire el meu mòbil, ni senyal de la xica de Murmansk.

Ens condueixen fins a un pub amb un nom impronunciable per a mi. Em crida l'atenció la poca quantitat de russos fumadors. Tots s'aparten, el cambrer ompli d'alcohol un solc que hi ha practicat al taulell, li pren foc, puja el volum de la música. Dues ballarines enfundades en vestits de cotó negre que marca a la perfecció totes i cada una de les seues corbes dansen frenèticament movent de forma descompassada les seues articulacions al voltant del foc, mentre la suor amera sa pell donant-li una lluentor especial que les fa encara més desitjables, deesses intocables, maquillades per a ser admirades pel bosc de mascles de pupil·les dilatades que les rodejem mentre engolim vodka sense descans per a desinhibir el nostre ego, trobar una empenta i les paraules màgiques per a aconseguir a unes belleses que s'esvaïxen amb la llum del dia.
Redéu quin pet que porte i sóc el més seré!. A aquestes pareix que no els afecta tant la ingesta de vodka, estan immunitzades. Ens proposen anar a veure la alçada dels ponts sobre el riu Neva. Sí, sí, anem, a veure si em passa el mareig.
Grupets de gent es dirigeixen cap al riu a veure l'espectacle. De sobte Elena m'agafa de la ma, continue com si res, com si fora un gest al que estic sobradament acostumat.
-Joder!- Escolte la veu indignada de Pelaio darrere de mi.

Si ja em semblava preciosa, amb la pertobació del vodka em sembla una nimfa, una morena de metre setanta amb trage jaqueta, ara sense jaqueta, i una brusa negra amb transparències difuminant la seua roba interior, cos proporcionat i compacte conseqüència de la natació i la gimnàstica, difícil resistir-se. Els ponts il·luminats comencen a alçar-se a poc a poc, mentre llampeguen una tempestat de flaixos fotogràfics, i a la fi es queden quasi verticals. No sé explicar com he arribat a aquesta situació però tinc a la Elena agafada per la cintura i acorralada contra la barana del riu, no es pot escapar però tampoc té cap intenció de fer-ho doncs ha fet lliscar les seues mans sobre els meus muscles. Malgrat la penombra el seus ulls blaus cel mediterrani encara es veuen blaus, uns llavis humits i rosats sobre un rostre blanc em demanen que els bese, estem rodejats, peró estem aïllats. Només uns escassos deu centímetres separen les nostres boques, la col·lisió entre els seus pits i els meus és imminent. Sona una campaneta, m'ha entrat un missatge al mòbil. Em desconcentre.

Serà Svetlana, a la fi està en SP i ha pogut llegir els meus missatges, el tren haurà arribat amb retard. Tindrà problemes?. Però la tia també podria gastar-se un ruble i telefonar-me, seria un detall. Què faig? A què he vingut fins ací? Per a conéixer-la? Per veure Sant Petersburg? Puc deixar sense més l'assumpte que ara porte entre mans? No, no puc enrotllar-me amb aquesta i tindre estomac per a veure'm demà amb l'altra, mai
he sigut així, en el fons sóc un romàntic.
-Un segon, aquest missatge pot ser important-. Li dic afectuosament i en veu baixeta a cau d'orella. Elena s'aparta i em mira estranyada, sé que he perdut l'oportunitat de bessar a una russa desitjosa de fer-ho i alguna cosa més.
Llig el missatge. Cabró! La mare que la parit!, no és Svetlana, és el Fede: "eeeh, camarrada com van les coses per Siberia, i la russa està bona?"
Em gire, Elena s'ha allunyat amb les amigues, Ruben està assegut a terra vençut per la borratxera, Hector besoteja a Natasha i Pelaio em mira amb cara de: tio, què acabes de fer?. L'ocasió ha expirat. Vull morir-me. No sé si anar-me'n a dormir o posar el cap en l'articulació de pont i esperar a que abaixe de nou.
Conteste el missatge del Fede: "Malparit".