Svetlana Lenina, benvolguda scammer. (4)

08:30 pm. 17 d'agost. Habitació 212. Encara en pijama assegut a la vora del llit, el so debilitat dels clàxons dels cotxes fa eco dins del meu cap. Carles, el meu company d'habitació ja ha baixat a desdejunar. Només pensar en el menjar em provoca arcades, i diuen que les ressaques de vodka són les menys fotudes, tampoc vaig beure tant però no estic acostumat, vaig deixar l'alcohol en l'adolescència.
Em vist ràpidament, avui toca visita organitzada a l'Hermitage i a la Fortalesa. Sóc un estrany en la taula del grup mixt doncs ahir vaig estar desaparegut durant tot el dia. Ho veig en les seues cares, tots pensen que he passat una nit boja d'alcohol i sexe però ningú s'atreveix a dir-me res ni a preguntar-me, clar, amb aquesta cara de ser d'ultratomba.

Seguim al guia passejant fins al museu, els altres caminen i jo vaig com levitant per la Nevsky Prospect. Ana, la xica imparell, és professora d'història de l'art, ens descriu detalls sobre la catedral de Kazan, sembla estar molt informada. Arribem als peus de la Columna d'Alexandre I, el monòlit de marbre més gran del món, d'una alçada de...sona el meu telèfon.
És ella, Svetlana, dubte si parlar amb ella o no, en aquest moment m'he és tot indiferent. M'aparte del grup.
-Hola?
-Hola. Com estàs?. Disculpa'm, no he pogut telefonar-te abans, vaig arribar anit a les dues de la matinada. El tren va tindre una avaria a mitan camí, quasi en mig de l'estepa i no tenia cobertura. Com era tard no vaig veure oportú telefonar-te-. La seua veu sona més dolça i propera que en les vídeo-conferències i un tant excitada.
-Val. Jo estic en la Columna d'Alexandre, si vols ens trobem ací com havíem parlat.
-No. Millor en l'esglesia de San Salvador al costat del riu. A les 12:00pm?
-D'acord- I penge, un comiat un poc sec, però ara manque d'inspiració.
Em reunisc de nou amb el grup i comunique al guia que me'n he d'anar, m'ha sorgit un assumpte imprevist. Tot s'ha de dir, els importa molt poc la meua absència.

12:01 pm. San Salvador de la Sang Vessada, una església exquisidament sobrecarregada de decoració textures i colors, sembla estar feta de cartró-pedra, al seu interior va ser assassinat l'últim tsar i d'ahí ve el nom de la sang vessada, o això he llegit. Després entrarem. Em recolze en la barana del riu, des d'on veig la porta principal i vigile la seua arribada. Hi ha molta gent passejant pels voltants.
La reconec al instant, calcada a les fotos, no hi ha marge d'error, és ella. Vestida amb un pantaló vaquer amb alguns forats i una camiseta entallada arran la cintura que deixa veure una mica del seu ventre a cada pas. Sabatilles urbanes. Porta una motxilleta d'esport de la marca Puma penjada al muscle dret. Cabell no tan ros com esperava i una mica ondulat. Ulleres de sol grans cobrint-li gran part del rostre. Ella no m'ha vist, igual ni em reconeix. La observe.
Ara sí, m'ha vist. Somriu. Fotre, no puc controlar-lo, el meu cor es posa a bategar com un redoble de tambor. Camina amb molt d'estil cap a on estic i es deté a un metre de mi.
-Hola. Per fí ens trobem- No m'atrevisc a donar-li dos besos perquè ella no me'ls ha donat i s'ha parat a una distancia prudencial. Serà el costum d'ací, pense jo. Li done la ma o què faig?
-Hola. Sí. Portes molta estona esperant-me?- Me pregunta mentre es trau les ulleres.
-No. Acabe d'arribar-.

Comença a detallar-me el seu accidentat viatge en tren. Malament. L'alcohol que queda dins de mi s'ha apoderat del meu sistema nerviós. Els bategs del meu cor passen de redoble de tambor a apoteòsica macletà, em retrona el pit i la sang amb vodka bombejada violentament al meu cap em torba l'enteniment. L' estomac es mou com una coctelera agitada per un cambrer i de sobte sent tot el cos mullat de suor. Ella em parla, però és una veu llunyana barrejada amb altres veus. Tria Jordi, el riu o l'asfalt. Riu, és més net, m'aboque damunt la barana per a boçar el verí del meu estómac en les aigües del riu Neva en tres o quatre violentes contraccions del meu ventre. Tot un espectacle.
No he vist la seua cara però s'haurà quedat petrificada. Sóc un fenomen i aquesta la trobada més romàntica imaginable. Tenia tots els ingredients, viatge, ciutat encantadora, xic foraster, xica a l'encontre del xic, trobada en un lloc encisador, i ara tot va riu avall.
Em senc alleujat i de nou amo dels meus sentits. Recupere la verticalitat i trobe a dos policies que lluny de preocupar-se pel meu estat de salut, em demanen de males formes la documentació. Açò faltava. Teòricament cap problema, tot està en regla, però regiren la meua bitlletera i agafen els diners. Afortunadament Svetlana discutix una estona amb ells i a la fi puc recuperar-los.
-Et trobes bé. Què t'ha passat?
-Sí, estic millor. Algun aliment del desdejuni estaria malbé.- No li vaig a contar l'aventura d'anit.
-El desdejuni de l'hotel?
-Sí. Què els has dit als policies?
-Que eres el meu marit i que estaves malalt. Hi ha molts de corruptes i aquesta és la millor manera de llevar-se'ls de damunt.

El seu marit diu. Tornem a l'hotel per a una dutxa freda, rentar-me les dents i canviar-me de roba mentre ella m'espera en un café proper, no ha volgut pujar a l'habitació. Si la primera impressió és la que compta la meua ha sigut lamentable, ella me diu hola i jo li conteste amb una vomitada. Estic avergonyit. Igual ha aprofitat aquest temps per a desaparéixer.
Entre al café, encara està asseguda al fons. Algú em toca el braç. És Pelaio amb una traductora i altra xica, aquesta sembla més major, més adequada per a ell.
-Ànim Pelaio. Mentre li guinye l'ull. Me cau bé, el altres dos ja no tant, els vaig sorprendre anit als lavabos del pub esnifant com a posseïts. No va amb mi eixe rotllo.

-Et demane disculpes, no sé que m'ha passat. t'hauràs quedat al·lucinada.
-Tots passem per mals moments.
-No m'haguera importat esperar-te a l'estació.
-Ja et vaig dir que preferia que no. Excepte la meua cosina ningú sap que he quedat amb tu. Potser després es reunirà amb nosaltres, és cosina però també molt amiga meua. Sap algú que estàs amb mi?
-Els meus amics saben del meu viatge, però del meu encontre amb tu només està enterat Fede, un company meu, però ara m'estime més no parlar d'ell.
Segueix la conversa a entropessades. Jo li faig preguntes, en tinc mil, i ella les contesta cada vegada amb menys paraules.
-Me'n he d'anar-. Me diu un hora més tard mirant el rellotge, es veia vindre en qualsevol moment. Eixim del local i s'acomiada amb només un adéu.

El grup o part d'ell ha d'estar a punt de començar la visita a la fortalesa de Pere i Pau, una colossal fortificació militar del segle XVIII amb una catedral en el interior que té una agulla de 120 metres. Vaig a la seua recerca. Els trobe. Abstret fent fotos i pensant en seua frase: hi ha molts policies corruptes, aquesta és la millor manera de llevar-se'ls de damunt, i afig jo, quan vas amb un foraster. No sóc el primer forà amb qui queda. Sona el meu telèfon, és ella de nou. Diu si podem quedar aquesta vesprada. I m'evadisc del grup ara sense dir res, alguns em miren preguntant-se pel meu estrany comportament.

Ni li pregunte pel motiu de la seua precipitada fugida. Durant la resta de la vesprada es porta com una excel·lent amfitriona, visitem la catedral de Sant Isaac, la estàtua eqüestre de Pere I i quasi el museu de xocolata, estava tancat. Ens fotografiem junts. Me conta històries del seu país i de Murmansk i de les nits blanques de Sant Petersburg que es produeixen en juliol. S'interessa per la meua terra, les meues costums. No ens falten temes de conversa i el temps passa volant. Més tard, després de sopar té una sorpresa per a mi.
-Quina sorpresa, es pot dir?
-L'alçada dels ponts sobre el riu Neva. Ja ho has vist?
-No!
Estic en la mateixa situació d'anit però em limite a fer fotos, ara mateix em falta una dosi de vodka per a fer sortir el mister Hide que portava dins i no ho sabia.