Un sopar lamentable

Era divendres, havia quedat per la nit amb el Ferran i el Toni. La dona li se n'havia anat de viatge per assumptes de treball i Toni va proposar-nos un sopar amb unes amigues seues. No tenia motius per a dubtar de la fidelitat de la seua companya, però com Roma quedava molt lluny mai no es podia saber, per si de cas volia aprofitar la seua absència malgrat ser novençans.
Nosaltres comparats amb Toni semblàvem panolis, a ell se'l veia un tio de món, rodat, excesivament loquaç, potser pel fet de ser advocat. Sabia desenvolupar-se en qualsevol situació i traure profit de tot, fer trampes en la declaració renda, traure subvencions per a negocis dubtosos. S'havia convertit en un hiperactiu amb diners i un accelerat difícil de seguir, un amic per a quedar només una vegada al mes.

L'últim sopar organitzat per ell va ser per a oblidar, i després de ser presentat a les seues amigues alguna cosa em va dir que este tampoc anava a ser molt millor. Toni va reservar taula en un restaurant de cuina imaginativa, molt selecte i molt cuidat en tots els detalls, però en el que et servien uns plats demostració com les ampolles de xampú de propaganda, en les que tot és un envàs molt bonic i gens de contingut. Recorde perfectament el nom, vaig demanar una "illa de trufa negra amb salsa de taronja silvestre", com si les taronges es criaren elles soles pel terme. Va ser desil·lusionant veure un plat d'uns quaranta centímetres de diàmetre amb un minúscul monticle de trufa al mig, l'illa, punxat amb una fulla de jolivert, la palmera, i tot rodejat d'una salsa color taronja simulant ser el mar.

No eren lletges ni més difícils de veure que altres, però a primera vista va quedar clar que no faríem nugada amb elles, ni elles amb nosaltres. En altres sopars tampoc hi havia hagut fília al principi, no obstant això després resultava ser una vetlada molt agradable, però estes paies transpiraven una especial mala fe. Eren tres, la Norin, diminutiu de Norinda, era l'objectiu de Toni, i les amigues la Dora i la Jennifer, amb dues n com ella mateix ens va remarcar. Anaven enfaixades en unes faldes de tub ajustades i curtes que contenien amb tensió unes incipients protuberàncies de greix obligades a desbordar per la cintura. L'esforç de la tela aconseguia dibuixar-los certa figura, però després en la intimitat de casa una riuada de lípid elàstic s'escamparia sense control. Les tres vestien amb el mateix estil, amb una falda molt semblant i una brusa multicolor molt escotada, semblaven germanetes bessones.

Al principi el diàleg va ser molt fluid, com és habitual quan t'asseus a taula amb gent desconeguda. Però després de papar-se elles soles una "ensalada delícies marines amb algues", - només em va donar temps a tastar una cua de gamba-, una "selecció de patés del xef"-que només vaig poder olorar des de lluny- i una ampolla sencera de vi blanc de Rueda, començaren a soltar la llengua. Si a simple vista ja no em queien bé del tot, després de observar impotent com ens deixaren alimentar-nos només amb el flaire dels aliments, mentre elles es servien amb gola desaforada per a elles tres soles tota l'ensalada i tots els patés, la meua aversió cap a elles va augmentar una mica més. I per a acabar-ho d'arreglar, només els va faltar obrir la boca.

La Norin era divorciada amb dos fills, inspirada pel vi ens va relatar amb detall tots els demèrits del seu marit inclosos els del llit. Després de cada mos, parlava amb la boca plena enumerant totes les propietats diürètiques d'aquella ensalada ,-propietats de les que nosaltres no anàvem a gaudir, és clar-, acabava de mastegar, engolia i continuava denigrant el seu marit fins al següent mos. Era una mestressa de casa molt curteta d'enteniment, el Toni ho tenia fàcil. En canvi amb la Dora i la Jennifer calia anar amb ulls en el tòs, eren igual de fartones, la primera era jutge i l'altra advocada, potser per això les seues preguntes sempre et feien meditar abans de donar una resposta. Havien vingut per vigilar a la Norin, estava molt clar. Després d'esclarir-nos la vida a Ferran i a mi, varen perdre tot l'interés en mantindre una conversa. Ens menyspreaven, la Jennifer deia que ella necessitava un home del seu nivell, perquè no toleraria una parella que arribara a casa brut com un obrer o ple de greixum com un mecànic.

Vaig desconnectar de la conversa per concentrar-me en degustar el que quedava de la meua minimalista "illa de trufa negra", la veritat, estava deliciós però va ser tan breu que no li va donar temps al meu cervell a memoritzar aquell nou sabor, ara ni podria descriure'l. Les amigues de Toni m'interessaven molt poc.
-Postres, postres, postres!-, em cridaren alterades i una molla de pa feta una pilota em va impactar en la cara, per uns moments ja no recordava on estava. I m'havien llançat un tros de pa, era estrany que amb la gana que tenien no se l'hagueren menjat.
Sembla que els va fer gràcia i una riallada escandalosa va silenciar per uns moments a la resta de clients del resturant. La cambrera amablement ens va solicitar tranquil·litat.
Proposaren un assortiment de postres per a posar-lo al mig i tastar tots de tot un poc, un poc significava per a nosaltres no res i jo em vaig demanar només per a mi sol un "glacé de fruita del bosc amb cor de pinya". Exquisit, però novament escàs, i la pinya només estava en el nom.

Per a no perdre l'harmonia del lloc ens presentaren el compte en un full apergaminat quasi tamany A4, però el seu contingut no va ser precisament tan minimalista com el menjar, segurament el valor del plat estava en relació directa amb la quantitat de paraules del seu nom. A més de fartones eren unes esponges, s'havien begut quatre botelles de vi i clar, ara estaven molt contentes i extravertides. I a més d'esponges també eren unes gorreres, es feren les despistades a l'hora de pagar per veure si nosaltres afluixàvem la butxaca. Sí, i que més. El Ferran amb la calculadora del mòbil va traure exactament a quant tocàvem per cap.

Isquérem del restaurant, Toni ja portava agafada del braç a Norin, la Dora havia perdut la sobrietat suposada en una jutge i ens va arrossegar a la discoteca més "in" del moment. Pujàrem els sis al cotxe de Toni, darrere anàvem Ferran , jo i la Dora portant asseguda a la Jennifer als genolls. Anaven al seu rotllo rient-se com a boges, ignorant-nos com si no estiguérem. La jutge es va traure de la bossa de mà una papereta de coca i l'escampà damunt d'una bitlletera mentre li deia a l'amiga: - Calla pècora i no respires o s'envolarà -. Després enrotllaren un bitllet i començaren a esnifar per torns. I esta tia tancava delinqüents al presidi per molts anys, quina contradicció. El Toni ho va veure pel retrovisor però com tenia la ma del canvi de marxes ocupada amb la Norin, va passar de tot. Les cocaïnòmanes reien histèriques sense poder parar i quan acabaren ens varen oferir llepar la bitlletera per si volíem apurar la pols, no els vàrem ni contestar.

Entràrem a la discoteca i començaren a saturar-se de cubates mentre no paraven de fregar-se el nas per si els havia quedat alguna resta de pols blanca. Li preguntàrem a Toni si li quedava molt, Ferran i jo anàvem a desaparéixer. - Açò ho tinc fet. Però que no us fan les amigues?- Estava de conya clar. La nostra missió estava complida. Abans d'anar-nos-en encara vam veure vomitant a la Jennifer en mig de la pista mentre la Dora es recolzava en un pilar per a no caure's de la riallada incontrolable que la posseïa.
Passàrem a altra pista i coincidències del destí allí estava Marta, la psicòloga dels companatges. Però això és altra història que potser us relataré altre dia .