Maria

Ja portava més d'un hora despert rebolcant-me pel llit quan va sonar el despertador. És este un soroll capaç d'acurtar la vida de les persones que habitualment l'escolten, estic quasi segur. Després d'estendre el braç i trobar-lo a palpes sobre la tauleta de nit vaig polsar el botó per parar-lo i quedar-me estés amb els braços oberts en creu. Ara m'adonava d'un clavill que travessava el sostre de l'habitació de part a part, no recordava haver-lo vist abans ni si va començar sent més xicotet, però tampoc recordava si alguna vegada m'havia parat a mirar el sostre, semblava amenaçador i tard o prompte caldria prendre mesures al respecte. Però això seria feina per a altre dia.
Em trobava descansat i ple de forces, havia tingut durant tota la nit un somni molt tranquil i no estava ni nerviós, ni alterat, ni impacient. Potser açò mateix em preocupava, i pensatiu davant la tassa de café amb llet del desdejuni rumiava si realment seria una bona idea passar tot el diumenge amb Maria, si de veritat m'apetia, si ho desitjava. Però és que ella el cap de setmana anterior va mirar-me amb uns ulls tan estranys i expressius, hauria passat tantes hores davant de l'espill per a anar tan arreglada i em va parlar amb unes indirectes tan evidents sobre la seua predisposició a quedar, que en aquell moment vaig considerar una ofensa per a una amiga de tants anys no proposar-li-ho.
Després de reflexionar vaig adonar-me de com Maria va aconseguir aclaparar-me amb la seua mirada, la seua treballada bellesa i una desconcertant conversa quasi mussitada a l'oït. En certa manera ella va conduir-me fins on va voler i com un xiquet enganyat per un adult finalment vaig proposar-li el que ella volia escoltar. S'havien mantingut les formes i els rols corresponents a cadascú en el ritual de la seducció.
Vaig moure la tassa jugant amb les restes de café mentre regirava a fons tots els meus pensaments. Ella m'havia manipulat, em preguntava el per què d'eixe repentí interés per mi després d'estar quasi un any sense vore's des de la boda de Blai. No tindria cap altre pla per al diumenge, no tindria res millor a fer, què haguera passat li ho haguera proposat jo? Vaig preguntar-me mentres amb una ma em fregava el front per vore si se m'ocorrien més possibilitats. Però, que més donava, ella era el tipus de dona estandard capaç d'agradar a qualsevol, alta, prima, amb estil i una conversa de vegades interessant, era millor pla a l'alternatiu; quedar-me a casa tot el dia mirant la televisió.
Havia passat la vesprada del dissabte netejant el cotxe, mai haguera imaginat que acumulara tanta brutícia i menys que poguera viure una aranya baix del seient, de tota manera no vaig millorar massa el seu aspecte, i a més, uns coloms acostumats a passar la nit als fanals del carrer s'havien encarregat d'omplir-lo de cercles blancs. Va insistir Maria en trobar-nos a dos carrers d'on ella vivia prop d'un supermercat, vaig arribar a l'hora justa, vaig parar el motor i al poc ella va aparéixer pel cantó -una de les seues virtuts admirables era la puntualitat-, vestida amb vaquers ajustats i una brusa blanca, portava una motxilla negra de pell penjada a l'esquena i amagava els ulls darrere d'unes ulleres de sol. La vaig trobar esplèndida, com cap altre dia. Caminava per la vorera amb la mirada fixa en l'altre cantó i amb un pas un tant accelerat, fins al punt que quan va arribar prop del cotxe va semblar-me que anava a passar de llarg, però de sobte feu un gir de noranta graus va accelerar més encara i ràpidament va entrar. Tancà la porta. A través de les finestretes feu una ràpida ullada al seu voltant, quasi segur ningú l'hauria vist, a més, la gent acostumava a despertar-se més tard els diumenges pel matí.
-Hola-. Va dir-me finalment després de girar-se a mirar-me. Jo havia fixat la vista en el comptaquilòmetres bastant xafat, com dissimulant i seguint-li la corrent, per donar a entendre a qui ens poguera vore que ella i jo ni tan sols ens coneixíem malgrat estar els dos dins del mateix cotxe.
-Hola. Que et persegueix algú?-. Li vaig respondre en un to clarament irònic, em sentia agraviat per la seua manera de comportar-se.
-Eh?-. Va ser la resposta interrogativa i vacil·lant seguida d'un silenci, fugint de la meua mirada.
-I no estaries millor si et llevares la motxilla?. - Evident, estava clavant-se-la a l'esquena.
-Ah, sí, sí, clar-. Va respondre encara desconcertada per l'estupidesa que havia fet. -Ja ens n'anem. No?-. Donant-me preses per a desaparéixer prompte d'allí.
Vaig acabar per enervar-me, dubtava entre si portar-la directament fins a la porta de sa casa i fer-la baixar o preguntar-li sense més preàmbuls per a què havíem quedat. La segona opció resultava molt perillosa, la resposta d'ella seria; -Tu sabràs, tu m'ho vares dir -, no serviria per a res explicar-li les meues reflexions durant el desdejuni ni la seua actitud aclaparadora el cap de setmana passat, ella diria que no sabia de que estava parlant-li i encara quedaria jo com un tipus rar. Quant a la primera opció, descartada, resultaria excessivament violenta. No trobava una explicació al seu canvi d'actitud, potser hauria vist bé el cotxe a la llum del dia i s'hauria espantat o, ves tu a saber quina torba li hauria entrat.
Per eixir del barri vaig girar al final del carrer on havíem quedat i vaig encarar el carrer de Maria creuant-lo el més lentament possible. Quan ho va vore es va limitar a exclamar una interrogació:
- Pots eixir pel carrer de quiosc?-. Va dir-me, disfressant la verdadera frase del seu subconscient: el carrer del quiosc està més lluny de ma casa, per què no vas per allí.
- No. Per ací és més ràpid-. Va callar sense afegir cap comentari més.
Després es va ajustar les ulleres de sol apegant-se-les el màxim possible a la cara, seguidament es va enfonsar en el seient fins a topetar-li els genolls en la guantera, va fixar la mirada en les seues les sabates i quan passàvem per davant de sa casa es va arreglar els cabells tirant-los cap avant i tapant-se la cara per complet. Deixàrem la seua finca arrere i en un sec moviment del cap els va llançar cap arrere per arreplegar-los amb una pinça que havia tret de la motxilla. Malgrat d'esforçar-se en aparentar naturalitat només va aconseguir acabar d'aclarir-me alguns dels dubtes plantejats durant el desdejuni.
Quedava clar el motiu de la insistència en vore's davant del supermercat a una distancia prudencial de sa casa, ara faltava descobrir el per què del seu desig irresistible de visitar una fira de ceràmica que es celebrava a un poblet costaner. La curiositat em feu continuar amb la farsa per tal d'esbrinar la finalitat de la nostra cita. Maria sempre havia tingut de tant en tant algunes eixides estranyes però mai fins a este punt, si volia evitar ser vista amb mi tampoc era una presumpció ser vist en companyia d'ella, només bastant arreglada resultava un tant atractiva, per no entrar a comentar el seu intermitent bon humor i simpatia.
Per a mi quan les dones no tenen cap interés pel seu pretendent o acompanyant es poden classificar en dos grups; mono-sil·làbiques i de frase simple, depenent de si les seues respostes es limiten a un "sí...si?...no...no?", o bé són capaços de formar oracions de no més de quatre paraules amb un subjecte, verb i predicat. Però ella se n'eixia d'esta classificació, durant el trajecte va refusar mantindre i prolongar qualsevol diàleg mentre mirava absent per la finestreta el paisatge monòton dels polígons industrials, com faria el passatger d'un taxi a qui no li interessa per a res la conversa d'un taxista avorrit. A la fi vaig desistir de trobar un tema del seu interés i vaig optar per callar, de tota manera els quinze kilòmetres vàren fer-se curts mentre pensava en un nou grup on poder incloure a Maria. No l'he pogut trobar encara. O sí, però me'l reserve per a mi.
-Apa!. Ja hem arribat-. Vaig exclamar després de trobar un lloc on aparcar i pegar una forta frenada convidant-la a eixir del cotxe. Ella continuava sense obrir la boca. Ens posàrem a passejar sense un rumb fixe entre les parades del mercat distanciats uns metres l'un de l'altre, evidentment el seu interés no eren ni els plats, ni les gerres, ni les espases, sinó trobar a algú. Es va llevar les ulleres de sol i sense dissimular creuava per tot arreu unes mirades quasi desesperades. Jo amb els braços creuats la seguia a certa distancia, entregat a una curiositat que em rosegava per dins, esperant el desenllaç. A la fi va trobar el seu objectiu, es va dirigir corrent cap a una parella, era Carles agafant de la ma a la seua nova nóvia, ja no era la mateixa xica de l'últim sopar. Maria va saludar-lo amb dos efusius petons i després d'ignorar-la a ella per complet va començar una conversa amb moltes gesticulacions de braços i mans. Encara els vaig observar uns minuts a certa distancia camuflat entre vestits medievals que penjaven en una parada de disfresses . Era el moment.
Deprés d'aquell diumenge encara vaig vore ocasionalment a Maria, es creuàrem un hola i poc més. Mai em va preguntar ni per què ni com vaig desparéixer, tampoc he aconseguit assabentar-me de com s'ho va fer per tornar a casa, ni quin afer es portava amb Carles, ni tampoc quina classe d'amistat considerava que era la nostra esta gorrera del transport.