Svetlana Lenina, benvolguda scammer. (2)

10:05am, 15 d'agost. Viatjant amb el tren Alaris cap a Madrid, confortable a més no poder acostumat com estic als rodalies i al metro. Dia de sol radiant, ho dic perquè tinc el braç socarrat malgrat córrer la cortina i encara són les deu. Estic inquiet amb totes les incògnites i possibles desafiaments que planteja aquest viatge, potser això explique per què m'he llegit de dalt a baix un diari del dia anterior i no m'he assabentat de res. Fa dos anys que no viatge a l'estranger i mai ho he fet sol, segur, aquesta serà la vegada que més m'allunyaré de casa.

Al meu costat està asseguda una xica, l'ha he vist adés quan ha entrat al vagó, jo diria trenta poquets anys. Porta un mini pantaló negre ajustat i amb tirants i unes sandàlies a joc lligades amb una cinta que dibuixa un zig-zag des del turmell fins al genoll abraçant el panxell. Un top verd li subjecta dos pits d'una grandària perfectament harmonitzada amb la resta del cos i deixa veure un ventre pla i musculat adornat amb un piercing que li cobreix el melic. Morena de color vainilla amb el cabell llarg, negre i solt, mínimament i quasi diria innecessàriament maquillada. Un model de feminitat i sensualitat. Però la pell de la cara delata que ja ha superat la trentena, ja no es tan llisa i fina com abans i unes quasi imperceptibles potes de gall parlen d'un munt d'experiències acumulades. Potser per això, en la meua opinió, eixa roba no és la més adequada per a la seua edat.
Des que ha entrat porta posats els auriculars del mòbil, escolta l'mp3 i no para de jugar amb el teclat totalment abstreta del seu entorn. Mire de reüll el seu telèfon per a esbrinar quina música escolta. Se'n ha adonat, es gira i em mira amb cara de "ja està altre tio violant-me visualment", es lleva els auriculars i enrotlla el cable enèrgicament, alguna cosa em diu que anem a tindre una escena.

10:55am, tinc ganes d'arribar a Madrid, ja no suporte més a la xica aquesta, porta un hora sense parar de xerrar i no escolta res del que jo dic. És una cambrera eivissenca i va a trobar-se amb un madrileny que ha conegut pel xat, com si a Eivissa no tinguera homes en quantitats industrials i de qualsevol nacionalitat, no ho entenc. Ara que pensant-ho bé, el meu cas és encara més difícil d'entendre. Afortunadament sona el telèfon i talla el seu monòleg. És un tal Jonathan.
Arribem a Atocha. Baixem del tren. Molt simpàtica, sociable, està molt bona, però xarra massa és l'unic defecte a primera vista.
-Mira. Apuntat el meu correu electrònic i dóna'm el teu i ja ens contem pel messenger com ens han anat les vacances. No et sembla?- Em diu només baixar a l'andana deixant-me totalment desconcertat.
-Val-. Dic o més ben dit balbucege. Anote el seu correu en el mòbil mentre, dubte si demanar-li el número de telèfon. Un moment de silenci, ens mirem als ulls, els seus són d'un hipnotitzant negre atzabeja, Em toca lleugerament el braç per a acomiadar-se, està fresqueta malgrat la calor que fa, de seguida roda noranta graus i s'allunya arrossegant la maleta.
Durant uns segons tracte d'interpretar l'escena per si cal altra reacció per la meua part. Dubte. Centrem-nos, no ens dispersem, no vaig sobrat de temps, estic a l'estació d'Atocha i ara l'objectiu immediat és arribar a l'aeroport on em trobaré amb l'organització del viatge. Taxi!

Arribe puntual al mostrador del tour operador, una hostessa vestida tota de roig i veu aflautada ix al meu encontre, m'identifica i em dona un prospecte titolat "Destino Rusia", on apareix un resum de totes les possibles activitats a desenrotllar en Sant Petersburg. Després de donar-me la benvinguda em convida a reunir-me amb la resta del grup per a anar tots junts a facturar l'equipatge. Salude als que tinc més prop, meitat homes meitat dones, si no canvia la cosa quasi tot van a ser parelles. A la fi m'he decidit per un viatge organitzat perquè t'ho arreglen tot; els bitllets d'avió, desplaçaments a l'hotel, visat, etc. També pots fer excursions en companyia i sempre és més fàcil fer amistat amb algú si finalment la russa no apareix. A més, m'han desaconsellat moure'm sol per Sant Petersburg, tampoc serà per a tant, dic jo.
Ja estem tots, en serem una vintena. Facturem les maletes i faig altre recompte, ara veig quatre imparells com jo, tres xics i una xica, segurament em tocarà dormir amb algú d'ells.

12:25am. L'avió a punt d'enlairar-se. Ho confesse, sempre m'han acollonat una mica els avions, els veig com el puenting, en un cas depens de la resistència d'una corda i en l'altre d'un tub amb ales pilotat per un desconegut. Ambdós casos poses la teua vida en mans d'elements que no arribes a controlar i açò em produeix certa angoixa. M'ha tocat un seient al costat d'un finestró, veig l'ala de l'avió i a tres operaris llançant les maletes sense cap cura sobre una cinta transportadora.
Dos files de tres seients, 150 passatgers. Els components del viatge es dispersen de forma anàrquica per tot arreu de l'avió, així és difícil fer pinya. S'asseu al meu costat una xica de cabell blau, sí blau, tallat molt curt i patilles acabades en punta. Porta un vestit blanc vaporós, molt escotat i que li arriba fins als genolls, una talla massa gran diria jo.

-Excusi, li molesta si deixe aquesta bolsa en terra- Em diu una frase semblant a aquesta en accent italià. Serà italiana? Porta una xicoteta bossa de paper .
-No, no, que va, tranquil·la- S'inclina per a deixar-la en terra, no porta sostenidor i em mostra dos pits de grandària mitjana. Després s'acomoda en el seient.

A continuació de la italiana s'han assegut tres individus que viatgen junts, han entrat armant un guirigall considerable. Aproximadament tindran la meua edat, són molt peculiars i físicament bastant diferents entre ells. Pel que he pogut esbrinar sense massa esforç , doncs parlen quasi cridant oblidant-se de tota discreció, venen d'Albacete i viatgen a Sant Petersburg mitjançant una agència matrimonial amb l'objectiu de trobar i portar-se a casa una núvia russa.
Porten un munt de fitxes impreses de les seues potencials esposes, on apareix una foto i una breu descripció d'elles explicant aficions, nivell d'estudis, el seu treball i com ha de ser l'home de la seua vida. Com si conegueren a tothom des de sempre ens passen les fitxes perquè les mirem i donem la nostra opinió. Les agafe amb curiositat, la majoria són xiques joves d'entre 21 i 30 anys, algunes amb cert nivell d'estudis, totes treballen i els agraden les activitats culturals i la natura. En algunes fotografies apareixen fins i tot en bikini. I el motiu de cercar un home estranger és degut a la impossibilitat d'entendres amb els homes russos, perquè beuen excessivament i no són gens afectuosos. Ja!
Em recorden molt en tot a les meues amigues scammers i per un moments em sent un autèntic estúpid. Ara m'envaïxen un munt de dubtes.

-A aquesta. Ris-ras pim-pam!. Crida un d'ells alçant-se del seient i fent amb els braços com si esquiara mentre amb una ma subjecta una fitxa. Esclata en una riallada i el seu company es contagia, li mostra altra fitxa.
-I amb aquesta altra que faràs?- Li pregunta un tipus grandot musculat de gimnàs.
-Amb aquesta doncs...ris-ras pim-pam!. Repeteix el tipus alt, prim, ben plantat i de cabell engominat.
Aquests s'han esnifat alguna cosa abans de pujar. La hostessa els crida l'atenció, els prega calma i silenci.
El tercer d'ells és un tipus baixet, sembla que s'ha llevat la boina abans de pujar a l'avió, du una vestimenta típica de la postguerra espanyola però pareix ser més educat, silenciós i reservat. A la fi és fa la calma. En un monitor veig un avionet que creua els Pirineus, encara queda a muntó. Per la finestra només es veuen núvols.

Mentre polsava el botó del timbre del pis d'Alba per a conéixer formalment als seus pares durant un dinar, sabia que estava precipitant-me.
Sentia per ella quelcom molt especial, mai experimentat per mi. Sense ser un mestre de la seducció mai m'havien faltat les idees per tractar de cabdellar-me a una tia, però en els primers encontres quan la tenia enfront i la mirava als ulls no trobava paraules per a expressar-me. Recorde encara com se m'assecava la boca, com vaig patir nervis a l'estómac i inclús com vaig passar nits senceres sense dormir o despertant-me amb ganes de vomitar. Precisament per això no tenia por a comprometre´m, però em semblava un despropòsit haver entrat a sa casa a les cinc setmanes d'haver-nos conegut.
No vaig escoltar cap soroll, pareixia que no estigueren, però al mateix temps em sentia observat a través de l'espiera, baixí la mirada cap a terra, uns instants després la porta es va obrir i la mare d'Alba va rebre'm amb un ; -Hiiiiiii-!, i un simulacre d'abraç amb només el braç dret evitant l'encontre de les nostres cares. Fet molt d'agrair perquè la dona anava maquillada fins a l'exageració i un contacte amb ella suposa necessàriament llavar-se la cara.
-Passa, passa, que estem al menjador-, va dir-me mentre la seguia per un corredor amb totes les portes tancades. Caminava de puntelletes sobre unes sabates de tacó i vestia un trage groc elàstic molt ajustat amb una minifalda més pròpia d'adolescent. Quasi amb tota seguretat hi hauria lluit un cos envejable durant la seua jovenesa, però ara tota una col·lecció de bonys amorfos de greix desdibuixava la seua figura donant-li l'aparença d'un sac de creïlles. Coenta. Va ser l'adjectiu vingut de colp al meu pensament per descriure-la.
Quan entràrem al menjador el pare estava dret esperant-me.
-Hola, com estàs, ja tenia jo ganes de conéixer al nuvi de la meua filla-. Va remarcar en un to especial la paraula nuvi mentre m'estrenyia amb força la ma i m'agafava pel muscle pegant-me palm
adetes. Com donant per fet que ja era un més de la família.
Vaig ser presentat a la germana d'Alba, una adolescent disfressada d'adulta. El seu pentinat de lleona, el maquillatge rococó a l'estil de sa mare i la seua forma descarada de parlar, no podien desdibuixar una cara infantil esguitada d'alguns grans irritats que possiblement feia poc hauria martiritzat tractant d'arrancar-se'l's. Alba esperava a donar-me la benvinguda mentre s'agafava les mans nerviosa i satisfeta per tot el que estava passant.
-No estigues nerviós-. Va dir-me quasi en un murmuri mentre entrecreuàvem una mirada de desig, ens donàvem un bes a la galta i durant un segons les nostres cares romanien tocant-se inspirant a fons l'olor dels nostres cossos.
La taula no estava preparada per a dinar, com m'havia imaginat dinaríem fora, la mare d'Alba no tenia molta traça de cuinera. El trajecte fins al restaurant el recorreguérem a peu i en silenci, Alba i jo caminàvem agafats de la ma amb un pas sincronitzat i ferm, transpiràvem felicitat i en els seus ulls podia percebre una lluentor mai vista en cap altra dona. Sospiràvem mes que respiràvem. Fou en aquell precís moment, quan vaig adonar-me de com em trencaria l'ànima que Alba em deixara i un estremiment va oprimir-me el cor. Vaig estrenyer amb força la ma de la meua companya, ella va observar-me uns instants amb una mirada i un somriure interrogatius. Ho pressentíem, començava per a nosaltres una nova vida plena de satisfaccions.

-Desitja el senyor coca-cola, unes galetes?-. La hostessa m'ha tret de colp del meu somni de remembrança. Ah! sí, quins records. Alba, el meu primer amor. Això era sentir i estimar de veritat, llàstima que el temps i la experiència facen malbé aquesta innocència i capacitat d'entrega. No, no eren els sentiments que destil·len els col·legues de la meua l'esquerra.
-No, gràcies-. Ja porte jo menjar en la meua motxilla. Fora encara tot són núvols i més núvols.
-Excusi, si li molesta la bossa me ho diu-. La bossa, quina bossa? Ah sí. Crec que s'avorreix i vol iniciar una conversa. No sé si m'he perdut alguna cosa mentre dormia.
-No, no molesta-. Li oferisc una galeta de xocolata i me l'accepta.
-Viatges per vacances?
-Sí, vaig amb un grup organitzat-. I iniciem un intercanvi d'informació superficial. Ella parla i parla, sent la necessitat de comunicar alguna cosa.

Ho he de dir, m'està agradant el viatge, almenys promet emocions i situacions noves. Al cap de mig hora els d'Albacete posen cara d'escandalitzats i l'escolten amb la boca oberta sense cap dissimulació. No és italiana, és una suïssa que en gaydargirl, una web de contactes homosexuals, va conéixer a una madrilenya i ha estat vivint amb ella dos anys. Però la relació s'ha acabat i ara ha conegut a una russa rossa preciosa i van a tindre el seu primer encontre. Què romàntic. Ara trobe a la Suïssa molt morbosa, no entraré en explicacions.

7:20 pm Després d'una curta escala en Munich, Sant Petersburg. Aeroport de Pulkovo2. Recollim les maletes, passem el control de documentació i ens reunim en un racó amb un hoste que porta un cartell amb el nom de l'agència de viatges. Una russa rossa preciosa vestida per a seduir creua corrents per davant de nosaltres i es fon en una abraçada amb la suïssa, es donen un breu bes als llavis i es perden entre un bosc de gent. Dos dels imparells i jo ens mirem amb cara de consternació, encara no ens hem dirigit la paraula però la nostra mirada ho diu tot.

Un microbús rovellat que en qualsevol país europeu no passaria la itv ens porta fins a l'hotel mentre l'hoste es presenta formalment i ens explica en castellà amb accent rus un resum de les possibles activitats per a l'endemà. Els accessos a la ciutat podien qualificar-se quasi de tercermundistes. L'hotel està ben situat, prop de la avinguda Nevsky i no massa allunyat del museu de l'Hermitage, un dels meus principals objectius. M'ha tocat dormir amb un dels imparells que amb mirada llastimosa ha vist l'encontre de la russa i la suïssa, aquest no es gay estic segur, conec eixa mirada d'heterosexual famolenc, ara només espere que no ronque.