Llorenç

En un poble al sud de l'horta sud, algunes vesprades i dissabtes pel matí li ajudava al meu sogre en les feines del camp. Al principi, l'Emili va tindre bastants reserves amb mi, però va ser a força de conviure, de treballar junts i de fer-li algunes confidències quan poc a poc acabà per agafar-me afecte. M'agraïa la meua ajuda i encara que jo no volia sempre em pagava el jornal i m'omplia el maleter del cotxe de cebes, creïlles, faves i de tot allò collit durant la vesprada. A casa teníem el rebost i el traster del garatge ple de queviures i a la fi em tocava anar regalant-los als veïns abans que es feren malbé.

Els fills estaven sempre ocupats, o almenys aparentaven estar-ho, quan escoltaven paraules com collir, regar o esporgar i l'Emili fart d'oir-los abjurar ja no els cridava per a res relacionat amb els treballs del camp. Habitualment s'emportàvem a Llorenç, però era com emportar-se al gos, és més, el gos era més persona. Abandonava la llegona en un solc i se n'anava a agafar granotes a una séquia o s'amagava en un canyar per a fumar o imitar el cant dels pardals per tal d'atraure'ls i enxampar-ne un. Al cap d'una estona son pare el cridava com si cridara al cavall: -Ieeh, uo, uo, uo!-, i Llorenç apareixia per qualsevol cantó, de vegades portava una granota, obria la ma per a ensenyar-nos-la, ens contava una vegada més el preu al que es cotitzaven al mercat les anques i el negoci que seria fer de tot el camp una bassa i criar-ne per a vendre-les després, no calia ni llaurar, ni esporgar, ni res de tot això, només agafar-les quan ja foren grans. L'Emili esbufegava, no sé d'on treia la paciència, i es limitava a ordenar-li; -Acosta'ns més caixons-, o qualsevol altra tasca d'una mínima utilitat, Llorenç deia; -Sí...sí- i tornava a desaparéixer.

Un dia mentre collíem tomaques li va pegar foc al canyar del marge, com les canyes estaven molt seques cremaren com pólvora i l'incendi agafà unes proporcions considerables. Va calcinar unes llimeres de la vora i un camp d'herba seca del veí. Tractàrem d'extingir el foc sense èxit perquè el vent l'empentava amb força i només quan ja no va trobar res per cremar poguérem controlar-lo.
- Ha sigut sense voler, m'ha caigut el cigarret! . Son pare li va llançar la corbella però afortunadament per un pel no el va tocar. Va ser el punt d'inflexió definitiu, havia aconseguit cremar el canyar i la paciència del seu progenitor.
L'Emili, amb l'esforç de l'extinció i el disgust va quedar molt afectat, a punt d'entrar en una crisi nerviosa, el vaig portar a casa i a l'arribar esclatà a plorar. Vaig telefonar a la meua dona i al cap d'una estona el tres germans normals estaven allí. Després d'escridassar un per un a Llorenç, a qui de tots més fort, li insistiren a son pare que d'una volta per totes venera els camps, no li feien cap falta per a viure, era l'hora de buscar-se la jubilació definitiva i descansar. Però aquesta conversa ja portaven uns quants anys repetint-la amb el mateix resultat.

-D'acord. I vosaltres es comprometeu a mantindre i a fer-se càrrec d'aquest- Va dir de nou el iaio molt tranquil deixant-los l'envit damunt la taula.
-Sí, sí !-. Va dir Llorenç entusiasmat.
-Tu te calles!-. Li replicaren els germans. Les seues ganes d'arreplegar diners eren massa evidents, fins i tot ofensives per a son pare. No obstant s'ho pensaren millor, varies promotores s'havien interessat pels terrenys i açò només podia significar una cosa, cada any valdrien més. L'herència podia esperar i quant al germà xicotet ja trobarien una solució. Millor deixar les coses tal i conforme estaven.

La vespra de nadal entràrem a casa dels meus sogres. La meu sogra, Dorita, estava plorant i el pare volent esclafar una branca en el cap d'algú. Miquel i Àngel tranquil·litzaven a sa mare mentre es posaven roba d'abric per a eixir a la recerca de Llorenç.
La Dorita havia contractat a una espècie de mèdium per practicar-li a Llorenç un exorcisme mentre dormia la sesta. I així ho varen fer, mare i espiritista en silenci es tancaren a l'habitació per a omplir-la de ciris de colors, verds, rojos, blaus, els posaren damunt de la tauleta de nit i per tot arreu dibuixant cercles i altres figures geomètriques, tot per a espantar als mals esperits i atraure als bons. Després de cremar herbes màgiques a fi de purificar l'aura del malalt es cobriren amb una mantellina i mentre la curandera esguitava a Llorenç amb aigua beneïda originària de Lourdes, començaren a murmurar pregaries i oracions a la vora del llit. Semblava que tot anava bé, Llorenç dormia profundament, clar que sí, amb els barrejats de vodka amb taronja que acostumava a beure´s en un bol de desdejuni després de dinar i amb l'embriagament de les herbes cremades no era d'estranyar. La curandera donava esperances a la mare, estava molt tranquil, assimilant per complet la cura espiritual i quan despertara es trobaria amb un nou fill.

Mentre, el pare estava acabant de preparar el carro per a anar al camp i va entrar sobtadament a l'habitació per avisar-lo: - Va! Alçat que ens n'anem a l'hort! Hieh! Hòstia! Açò que és!-. Va cridar amb la seua veu potent modulada per un caliquenyo bavat que portava a tothora apegat al llavi inferior.
El Llorenç es va incorporar de colp. La impressió seria d'espant, es va despertar encara mig borratxo respirant l'olor del purgatori, en una habitació tenebrosament il·luminada per llums multicolors i ombres tremoloses, rodejat per dos presències vestides amb l'hàbit de la mort murmurant oracions al costat del llit, i per si fora poc, un home gros, enorme, brut i amb una llegona a la ma l'escridassava paraules inintel·ligibles i li bloquejava la porta. Va ser massa per a la tortuosa ment de Llorenç. Després d'alçar-se d'un salt va empentar son pare fent-lo caure a terra - només cercava un forat per on poder fugir- i va eixir de casa corrent.

Estava desaparegut ja feia tres hores. Altres vegades, sense motius, havia fet alguna escapada d'aquest tipus i ens tocava anar a cercar-lo, però ara potser tenia motius per a fugir i no tornar mai més. Fins i tot els germans que l'esbroncaven a cada minut ara li donaven la raó i no entenien com sa mare havia pogut caure en un engany així. Eren uns egoistes, amb només una mica d'empatia era fàcil comprendre la desesperació de la Dorita. L'internament de Llorenç durant un any a un centre especial no va donar cap fruit i conviure amb un individu tan inestable alterava els nervis de qualsevol, sobretot de sa mare, la que el cuidava i més patia per ell.

Jo sempre vaig dubtar de la greugesa de la malaltia de Llorenç. De fet, amb trenta anys no havia treballat en sa vida, la seua única ocupació consistia en anar al camp a ajudar-li a son pare o almenys fer-li companyia. Se n'anava sol a la ciutat a comprar-se roba i era el millor vestit de tots el germans, no li faltava tabac, ni diners per a cannabis i embolicar-se algun porro, ni vodka del rus per als barrejats, tenia menjar debades tots els dies i una furgoneta mantinguda per son pare. Esquizofrènic? no sé, per a mi vivia permanentment sota un estat psicotròpic.
En més d'una conversa mantinguda amb ell m'havia adonat que quan volia tenia uns raonaments molt fluids i coherents. Amb el temps el vaig arribar a conéixer més a fons i a la fi vaig descobrir un egocèntric malcriat, les seues excentricitats i bogeries només eren una cortina de fum per a no fer ni brot i eixir-se'n sempre amb la seua. Però quan li contava estos raonaments a la meua dona, em deia: - Tu no saps el que dius!-. Em tocava callar. Bé, el temps va donar-me la raó i quan un dia Llorenç es va penjar del balcó amenaçant en tirar-se jo tenia molt clar que no ho anava a fer.
-No fill, no et tires, no! - Cridava sa mare desesperada.
-Tranquil·la, que eixe no es tira- Li vaig dir.
Òbviament Llorenç no es va llançar, però va aconseguir fer vindre als bombers i no anar a treballar a la cooperativa on son pare li havia trobat una feina, no anara a ser que l'obligació d'un treball l'estressara i empitjorara el seu estat.

En cada visita teníem un show diferent. Un dia arribàrem la Marta i jo i hi havien a la porta dos cotxes de la policia nacional, s'estranyàrem perquè normalment era la policia local la que solia tornar-lo a casa. De sobte van eixir quatre agents malcarats, dos l'agafaven pels turmells i dos pels avantbraços, el portaven en l'aire mentre Llorenç es movia convulsivament com posseït per un dimoni. Amb tant de sacseig aconseguí alliberar una cama per a soltar-li un puntelló a la cara a un d'ells, açò va enervar-los i com es negava en redó a entrar al cotxe li pegaren un colp de puny al ventre perquè s'acatxara i amb violència l'empentaren cap a dins. Se l'emportaren. Tres policies més es quedaren dins de casa fent un escorcoll a fons, s'emportaren els coloms i precintaren les gàbies.

Caram amb el Llorenç! Començaven a prendre sentit moltes de les seues inexplicables actituds. Ara enteníem el per què es passava hores i hores a la terrassa entrenant i cuidant els coloms, pintant-los de colors, alliçonant-los com si foren soldats i castigant-los de forma implacable quan feien mal alguna cosa. Açò em posava els cabells de punta, quan agafava el colom amb les dues mans, l'acaronava suaument i de colp li retorcia el coll amb una seca rotació de les monyiques, sonava un "crec " i estava mort. O també, els lligava amb un cordell i els deixava indefensos a terra, agafava una branca de taronger, i mentre caminava al voltant de l'animal li donava un discurs a la manera d'Alcapone en "els intocables", li parlava de fidelitat, de companyonia, com si l'au el poguera entendre. De sobte interrompia la seua xarrada i el matava a garrotades. Algunes nits
desapareixia amb una llanterna per a cercar entre els tarongers algun que no li havia tornat i despertava al matí següent amb la cara plena d'arrapades.

Aquests comportaments feien dubtar de la seua salut mental, però quan el jutge li va llegir els càrrecs, acusant-lo de tràfic d'estupefaents i als coloms de còmplices seus en el transport i distribució dels mateixos, es va destapar la veritat sobre el germà de Marta.
-Jo?... Jo? A mi que em diu. Perduts! Jo no sabia que es dedicaven a això. Pregunte'ls a ells.
Va ser l'excusa de Llorenç. Damunt de ser graciós era intel·ligent, perquè es va lliurar d'anar a la presó a canvi de passar dos anys internat a una mena de psiquiàtric d'on eixia els caps de setmana per a passar-los a casa. No així altres tres colombaires amics seus condemnats a a quatre anys sencers.
Com si de trofeus es tractara va omplir-se una paret de l'habitació de retalls de premsa on es parlava d'ell i de l'original forma de distribució de droga descoberta per la policia. De vegades els rellegia, mirava la seua fotografia i la dels seus amics i somrient-se els deia: -Ignorants...
A la fi, l'única cosa que va aconseguir fou el desprestigi de la família, rebentar la salut de sa mare i una orde judicial clausurant temporalment l'associació de colombaires on estava inscrit. I ell tan feliç. Des de llavors no he sabut res més d'ell.