E.G.B

El "negre" no era negre, només era un alumne molt corpulent de pell més morena del que era normal, o millor dit més bruna del que estàvem acostumats a vore. Una pigmentació irregular de l'epidermis li donava l'aparença d'anar sempre brut, per això, amb la pell tacada, els cabells llargs per pentinar i un aspecte deixat en el vestir, semblava un autèntic salvatge. Mai es va atrevir ningú a dir-li-ho a la cara.
El "xinés" tampoc era xinés, era prim i blanc com la llet, d'un blanc malaltis i potser només uns ulls un poc ametlats justificaven este malnom, uns iris blau pàl·lid quasi transparent envoltaven les seues pupil·les conferint-li una mirada assassina difícil de suportar. Vestia a l'estil del negre, prou arreu amb pantalons totalment apedaçats i no era per necessitat perquè a sa casa no faltava de res. Era el cervell del grup.

Quant al "verro", este malnom era el més apropiat i el qualificava de cap a peus, tant a ell com a la resta de la seua família perquè eren calcats tant en mala educació com en grosseria. Joaquim el verro, per contra, sempre vestia impecable amb camisa i pantalons perfectament planxats, el cabell engominat pentinat cap arrere i sabates negres lluentes i polides. Com la perxa no l'acompanyava, la seua manca d'alçada tractava de compensar-la amb una sobreactuació de tio dur, però el seu intent de plagi de terminator es quedava només en una imitació dantesca.
Del "palmero" mai vàrem saber quin to de veu tenia, ni si era capaç d'articular una frase. Es limitava a seguir cegament als altres i a dir que sí amb el cap, ni tan sols contestava a les preguntes dels mestres, no per afonia sinó perquè mai sabia la resposta a cap pregunta. Era el típic alumne amb orelles de ventador que sempre hi hagut a totes les aules i només el xinés tenia el privilegi de poder tocar-les i estirar-les.

Tots quatre eren repetidors de l'últim curs de l'egb, era el seu últim any i haver-se quedat com els alumnes més veterans del col·legi els feia creure's tindre cert poder sobre la resta d'estudiants i fins i tot també sobre els professors. Amb els que a la fi, després de moltes esbroncades i reunions amb els pares i un psicòleg cridat expresament pel director, vàren arribar a un pacte de no agressió: els quatre elements es quedarien en silenci a l'última fila de l'aula sense sabotejar les classes, a canvi els mestres a l'acabament del curs els facilitarien l'obtenció d'un certificat escolar.
D'alguna manera els demés admiràvem la seua forma descarada de parlar i de desafiar als professors i inclús al mateix director si calia. Com a més, a l'any següent anaven a posar-se a treballar i ens parlaven com si ja estigueren integrats en el món dels adults, els consideràrem el mitjà més efectiu per defendre els nostres interessos i els votàrem en les eleccions de delegats. El xinés delegat i el negre subdelegat, açò va traure de polleguera al nostre tutor; - Sou uns irresponsables -, ens va qualificar molt decebut per la nostra decisió.

El Miquel feia oposicions tots el dies per a poder entrar en l'exclusiu club dels quatre, però estos no volien vore'l ni de lluny perquè tenia un any de menys i sobretot per fals i per mala persona que era. Quan els professor eixien de classe, ara crec saber perquè, sempre el deixaven encarregat de cuidar, llavors la seua tasca consistia en apuntar en un paper el nom de qui parlava o s'alçava de la cadira per a després ser castigat. Durant uns minuts se sentia poderós i per pressionar als quatre magnífics sempre anotava el seus noms a fi de fer-los xantatge i ser admés en el grup. Però el seu intent de coacció no li valia de res, a l'acabar les classes s'emportava una manta de calbots i bufetades i se n'anava a casa amb la cara tota roja. Al dia següent es xivava un per un a tots els mestres, no li feien ni cas, potser perquè també els queia mal i s'alegraven que algú li pegara els calbots que ells, amb totes les seues ganes contingudes, no podien pegar-li.
Malgrat tot, Miquel no escarmentava i continuà fent mèrits per guanyar-se la seua confiança, furtava els examens de la cambra de les fotocòpies per a donar-li'ls al xinés, els regalava tabac, caramels i bolígrafs pispats als altres companys. Per insistent a la fi el vàren admetre a canvi de ser el seu "esclau", va ser este el nom del seu bateig i el cridaren i el tractaren com a tal fins a l'acabament del curs.

De poc ens va servir fer-los delegats, quasi mai estaven a classe i als professors tampoc els preocupava massa, és més, ho agraïen. A la llarga ens adonàrem de la nostra equivocació, quan teníem alguna queixa els mestres se n'eixien per la tangent dient-nos que com no estava el delegat ni el subdelegat no podíem tractar el tema, al matí següent ho parlaríem, però a l'endemà ja era massa tard perquè l'examen no s'aplaçava o entrava més temari del que nosaltres tractàvem de negociar. Va ser la seua particular vendetta.
De vegades, des de les finestres de l'aula els véiem saltar furtivament la tanca que rodejava el col·legi, l'esclau s'acatxava i els quatre el patejaven pujant-li per l'esquena i s'encimbellant-se al més alt de la tanca, després Miquel saltava com podia arrapant-se amb els filferros. Llavors el mestre anotava només una falta, la de Miquel, els altres quatre per a ells no existien. La mateixa vesprada hi havia una telefonada als pares de Miquel avisant-los de la deserció del seu fill en hores de classe i emplaçant-los a prendre mesures al respecte, sinó acabarien per expulsar-lo. Sa mare tenia el costum d'obrir les mans i aplicar les palmes repetidament sobre la cara d'este per a explicar-li qualsevol raonament que li costara assimilar, Un mètode didàctic que utilitzava en qualsevol lloc, fins i tot en la mateixa escola on més d'una vegada el fill s'havia emportat un joc de bufetades davant de mestres i alumnes. Per això, els professors sabien de sobra el significat d'una telefonada a sa casa, però no s'abstenien no, en quan feia una malifeta en lloc de cridar-li l'atenció directament parlaven amb sa mare.

No sabria explicar-vos exactament què tenia esta persona per a no caure-li bé a ningú, ni a cap xica de la classe. Malgrat el seu esforç i la considerable diversitat de pallassades per tal de fer-se el simpàtic el resultat sempre li era inversament proporcional. Si el negre, entre classes aprofitava l'absència del professor per pujar a un pupitre i fer un simulacre de striptease baixant-se els pantalons i ensenyant els calçotets i mig cul si calia, les xiques lluny d'escandalitzar-se li reien la gràcia i l'animaven a continuar, però quan era Miquel el que l'imitava la seua reacció era molt diferent: - Porc, repugnant, depravat! Ara voràs tu! -. El "ara voràs tu" era l'equivalent a xivar-se al primer mestre que entrara per la porta, i clar, els esdeveniments s'encadenaven, el professor li ho deia al director, el director telefonava a sa mare i sa mare li acaronava efusivament la cara quan arribava a casa. Si es poguera contar el nombre de calbots i bufetades que durant aquell any s'emportà Miquel entre les de sa mare, les del negre, les del xinés i les de la resta de la classe, sense dubte el número seria almenys de quatre xifres.

Algunes vesprades deprés de dinar, mentre estic tombat al sofà tractant de dormir una mini-sesta de deu minuts, tanque els ulls i prove a fer una regressió fins a estos moments del passat, de recordar-los amb tota la seua vivesa, perquè si bé es pensa potser són els únics records innocents i encara sense cap malícia que tots tenim. Em pregunte per la sort d'aquells companys als que ja no he tornat a vore, com l'Empar, la xica hormonalment més desenvolupada i desitjada de la classe que a mitan de curs es va quedar prenyada del seu nóvio sis anys major, va deixar el col·legi i també el poble i ja mai més vàrem saber d'ella. També hi ha altres, no puc recordar el seu nom, però sí el seu cognom i la seua cara. Què haurà sigut d'ells, i si ara ens tornàrem a vore després de tant de temps? Ens reconeixeríem? Ens parlaríem? No ho sé.

I qui ho anava a dir, el xinés i el negre ara ni es parlen després d'haver estat tancats a la presó per tràfic de drogues, el palmero demana almoina pels voltants de l'estació i pel mercat, i el verro amb família nombrosa, es trenca l'espina treballant a l'obra mentre la dona es passeja tot el dia figurant ser la més rica del poble. Després de tot no eren els super-homens que anaven a menjar-se el món.