Suposo que és puntual

Moments que tots una vegada o altre hem experimentat. Davant situacions que ens superen, que ja fa temps que arrosseguem com una bola de ferro afegida al nostre cos encadenat. Es necessari aïllar-se, descarregar tensions, plorant si cal, i pensant el que em de fer, com podem seguir endavant. Preguntar-nos que volem? On anem? I poc a poc tornarà la calma i seguirem endavant. Has descrit a la perfecció un d'aquets moments, amb una claredat i senzillesa. Tal com ets tu.

Enhorabona per aquest relat tan sentit

Permet-me que prengui nota d'unes frases que m'han semblat impactants:

·El meu cor " necessita fer-se fort, que no vol dir insensible perquè m'agrada sentir"
·" continuo estant pel que els faci falta, però sóc jo la que no vull comptar per quan em facin falta, per si de cas no hi són"
·" quan el que em donen és molt valuós, m'agrada cuidar-lo com si d'una planta es tractés, m'agrada regar-lo que no ofegar-lo, però jo també necessito hidratació, que em nodreixin"

Segurament, molts hem passat per situacions semblants, però tu ho has sabut expressar fantàsticament. Sortosament, són situacions puntuals.

Et felicito per aquest relat!

Núria

A diferència del que manifestes en el teu text, fruit d'un estat d'ànim molt concret, jo si que sabia on volia anar i fins aquí he vingut!

He vingut per agrair-te els comentaris i la teva companyia, la simpatia i la teva calidesa, la teva franquesa que m'arriba a través de les paraules escrites...
Per tot això i per un parell de coses més, et deixo aquí mateix els meus millors desitjos per a l'any que comencem, ben bé des del seu començament!

I cuida't, sigues prudent, que l'hivern es fa llarg i és fred...
T'ofereixo una abraçada de les que abriguen, feta d'amistat i sentiments,
Unaquimera

em van dir una frase que sempre he procurat tenir present: "Patir per si un dia patissis, és més dur que afrontar-ho quan ho tinguis al davanr". I sí que ho és perquè sense adonar-nos, mentre ens protegim d'un dolor inexistent ens neguem a viure intensament, assumint els riscos amb valentia. És clar que quan un s'arrisca pot perdre, però en tot cas té l'aventatge d'haver sentit i d'haver gaudit obertament de tot el que la vida li ha posat al davant. Endavant, Estel, que la vida tot són etapes i n'hi algunes que costen més que d'altres però de tot s'aprén.
Una abraçada ben gran, i gràcies pels comentaris que fas dels meus relats. Sempre és un plaer llegir.los.
Una abraçada

Hola ESTEL!

Mira, aquesta situació pot representar dificultats, és clar, però en el fons el camí és un mateix, com indica la filosofia taoïsta, i volem ser lliures. Si estimar és difícil a vegades, per què ho fem? Jo crec que perque volem regalar, regalar el que portem a dintre, i això també pot fer patir.
Si parlem d'una persona en concret, quan arriben aquests tipus de moments, ens fem creus del que ens està passant, a la panxa, al cor,... . El cas és que ja saps que decidim el que decidim mai ens hem de rendir, hem de ser guerrers, ja sigui de l'amor, de la vida, de tot.
El cert és que vivim en un món complicat per a l'amor. Jo crec que estem massa ben civilitzats, no creus? El que vull dir és que ens trobem limitats per parets que no podem trencar, ja siguin reals o imaginàries. Però sigues un guerrer, ESTEL.


Salutacions cordialíssimes i una forta abraçada a través de tots aquests cables emprenyadors!


Sergi

quanta tristesa que descarregues en tant poc tros!
Molts com tu, trobem en l'escriure el complement oral per apaigavar en el silenci dels nostres pensaments, a vegades les flames i altres cops la set, la ira, la nostàlgia, l'enyorança o el dolor dels nostre sentiments.
M'ha agradat

J. Lluís Cusidó i Ciuraneta