SUPERFÍCIES TRANQUIL.LES

S U P E R F í C I E S T R A N Q U I L·L E S

Voler escriure sobre art té les seves dificultats. I més encara quan l'art és un producte barrejat amb la tecnologia i la mateixa manera de viure. Jo, recentment, he escrit uns relats aquí (a REC) sobre monuments, i he esmentat un o dos arquitectes del nostre país. I se m'ha trucat per telèfon demanant-me alguns aclariments sobre unes frases que he introduït als meus escrits. Una de les observacions està contestada el meu llibre "CASCARRULLES" editat l'any 1998 pel Col.legi d'Arquitectes, on suposo que encara es pot adquirir amb poc dispendi. Com que suposo que no és pecat esmentar-me a mi mateix, amb plau -amb el permís de "REN"- mig copiar-ne unes pàgines. Heu-les açí:

Corrien els anys mil nou-cents-cinquanta...

-Què li sembla aquest edifici? -preguntà un eximi arquitecte a l'escultor Clarà.
L'escultor mirà i remirà l'edifici de l'eximi arquitecte amb molt d'interès. De moment amb mirada directa i cara dreta, després inclinant la cara i tancant una mica els ulls. Finalment, fent una passa enrera i seguint mirant-se'l com si el contrastés amb el cel, contestà:
-Magnífic. Es dels de superfícies tranquil.les...

Ens sembla una contesta esplendent. Jo no sé si el lector s'adona que els criteris característics de les obres de joventut són, precisament, els contraris del criteri "de les superfícies tranquil.les". Oi que aquesta opinió d'en Clarà ens parla de serenor i de maduresa, sense esmentar-les, de senzillesa aconseguida sense esforç, de camí encertat?
Quan en un edifici dominen les "superfícies tranquil.les" és que l'arquitecte ha après el seu ofici. Potser no ha arribat a artista, però ja coneix el difícil entrellat de la seva professió. Donem, doncs, per bona aquesta asserció, i acceptem el nom d'aquesta divagació d'avui per aquest capítol, el de l'època dels anys mil nou-cents cinquanta-i-tants..
El nostre arquitecte, el personatge que escriu aquest llibre, ja no es jove: ja ha après, exemple, que les portes han de tenir l'alçària suficient per a que hi puguin passar les persones altes, encara que duguin el barret posat.
-Quina poca-soltada dieu, ara, vós!
- No, amics, això no és cap poca-soltada. Es una definició pseudo-filosòfica del que significa dominar un ofici.
Expliquem-nos:

Un ofici es coneix bé, es domina, quan tot allò que fem per complir la funció que ens exigeix, ho fem sense esforç, senzillament, donant per segur que fem exactament allò que hem de fer, sense dubtar ni de la decisió que hem pres ni del camí que seguim en el nostre treball. Quan el fuster rebaixa un cabiró amb la garlopa, no pensa pas com ha d'agafar aquell gros ribot per a fer bé allò de reduir la secció del cabiró. Quan el ferrer ha de llimar qualsevol peça, no pensa pas en com ha d'agafar la llima per a llimar pla. Quan el guixaire ha de mestrejar una paret no pensa pas en com agafar la nansa de la talotxa ni en com fer-la anar, ni es pregunta si el guix s'adorm o no. Tot això es dóna per sabut.
L'arquitecte que arriba a conèixer el seu ofici sap moltes coses sense fer cas de la seva habilitat ni de la seva indústria, tan bé com allò de què les portes han de ser prou altes. Sap com pot aconseguir que a dalt de tot de les sales d'espectacles, o dels magatzems, no hi surtin humitats quan plogui, encara que plogui a bots i a barrals. Sap com pot aconseguir que no s'esquerdin les parets de totxo que limiten els patis i les façanes, per animalades que hi facin els aprenents de paleta. Sap com pot construir estructures d'edificis que aguantin tota una vida, encara que té els seus dubtes de què en puguin aguantar bé dues, i menys encara tres. Sap que les fustes es poden podrir, que les bigues es poden veure afectades pels tèrmits, que el ferro s'oxida i que el formigó envelleix. Sap que poden existir errors humans per excel.lent que sigui l'obrer, començant per ell mateix. Sap tot això i molt més, sense donar-hi importància ni fer-ne cas... Té l'ofici...
Té l'ofici... Però i l'art? I l'art de fer arquitectura que sigui quelcom més que fer edificis que s'aguantin? I la bellesa?

Un edifici està format de parts. Un interior i un exterior. Uns volums, uns plans, unes superfícies, uns buits, uns plens... No hi ha res independent: un edifici és un conjunt. I quelcom més: un conjunt de coses que han de formar una unitat. I encara quelcom més: un conjunt de coses proporcionadament unides, de coses harmònicament unides. Però això no ho és tot. L'expressió artística implica que la unitat d'elements harmònics obeeixi a una finalitat, més enllà de les finalitats de "funció", "estabilitat" i "permanència": la finalitat d'expressar un sentiment, una idea. Solament aleshores es pot fer al.lusió a allò que anomenem art. Solament aleshores aquell conjunt de coses harmònicament unides, proporcionades, podran esdevenir quelcom que ens vol dir alguna cosa, que ens pot emocionar...

No sabem si el sentiment que l'arquitecte posi en la seva creació ens arribarà a emocionar. Potser no. Fer art és crear allò tan difícil que es diu bellesa, allò imponderable que satisfà els nostres cors sense altre atractiu que el que ofereix la contemplació de la seva pròpia realitat... i per aconseguir això no n'hi ha prou amb una voluntat de creació... Però si un arquitecte us diu: "Jo disfruto dissenyant. Sóc feliç cercant. Estic content quan em surt alguna cosa que expressa una mica els meus sentiments..." Aleshores podeu pensar, sense equivocar-vos, que aquell arquitecte és un artista, o bé que, si no ho és, empra el llenguatge que l'artista ha d'emprar: el llenguatge de l'alegria de la creació. Perquè el goig de crear es necessàri a la bellesa... tot i que no és el mateix sentir gaudi que èxtasi...
Un poeta veda va dir : "De la joia va sorgir la creació".
Digué Rabindranath Tagore:
"To detach the individual idea from its confinement of everyday facts amb to give its soaring wings the freedom of the universal: this is the function of poetry".
Si substituïm "poesia" per "arquitectura", haurem après una bona i profunda lliçó.
Pensaments... conceptes... lliçons... que no lliguen amb la realitat. Potser sí que la freguen lleugerament, però que n'estan de lluny de l'objectivitat!
L'arquitecte fa d'arquitecte una hora en cent hores de intensa vida professional -i, això, tirant molt molt llarg. Un artista qualsevol fa d'artista quan s'abstreu i es dedica al seu art. Això, vol dir que la filosofia de l'art és quelcom que pot afectar tan sols "accidentalment" l'arquitectura? No,no... El que passa és que l'arquitecte normal pot fer arquitectura tan sols en rares ocasions i en rares circumstàncies. Resulta, aleshores, que les elucubracions metafísiques no passen de ser focs d'encenalls: la realitat dels condicionaments inexorables els apaga prest. A menys que es pugui arribar a ser arquitecte "de cort"... Ha sortit bé aquest epítet... Ja sabeu que hi ha "arquitectes tècnics" , "arquitectes", "arquitectes superiors" (com diuen a Madrid), "doctors arquitectes", "arquitectes especialistes en...", etc. Acabem de donar a llum el nom que mancava: "arquitectes de cort". Aquests serien els que farien sempre arquitectura: els artistes de la construcció... o, al revés, els constructors artistes. Ja n'hi ha, i ja sabem a qui ens referim, però ningú no els havia donat encara aquest nom tan bonic.
Seguim, doncs, amb les nostres divagacions, encara que atanyin exclusivament al reduït grup d'arquitectes "de cort" i a l'u per cent dels treballs dels arquitectes "per tot i de tot".
Dissertàvem sobre l'art, la bellesa... No ens ha sortit en cap moment la paraula "estil". Intentarem parlar-ne.

Un temps llunyà, quan els pobles vivien aïllats els uns dels altres, s'expressaven artísticament d'una manera característica, pròpia, específica. El seu art, fins i tot, s'institucionalitzava i esdevenia l'art d'un sistema de govern, d'unes creences i d'un model de societat. Egipte, per posar tan sols un exemple molt conegut, s'expressà artísticament d'una manera gairebé immutable durant mil.lenis. Tan sols en el breu període en què governà Akenaton, quan volgué canviar les creences d'aquell poble i introduir el monoteïsme amb l'adoració del déu sol -Aton-, canviaren les característiques del seu art, apareixent l'escola de Tell-el-Amarna.
L'estil característic dels pobles, sorgís d'on fos, era un. I els artistes seguien els cànons. Alguns artistes, tanmateix, intentaven millorar allò que es feia. I al llarg de molts anys -segles, en ocasions- si la cultura del poble era ascendent, "allò que es feia" anava superant-se. El Partenó, un exemple clar, va sorgir en l'àpex de la cultura grega després de segles de construcció de temples de característiques semblants.
A part de l'ascens -o descens- cultural dels pobles, deixant de banda la forma de societat que han adoptat, i una atzarosa revolució religiosa (com la d'Akenaton), hi ha quelcom més que va influenciant poderosament -i transformant- la seva arquitectura: la tècnica de fer, allò que, per exemple, va fer possible passar en un segle de l'art romànic a l'art gòtic; l'evolució -o revolució- del pensament i dels sentiments; l'invent o descobriment de nous materials; i, sobre tot, la imbricació de les cultures i, en últim extrem, la universalització dels coneixements.
S'arriba al segle XX amb un món empetitit per la possibilitat de comunicació immediata. Es té informació detallada de tot el que es fa arreu. S'analitza, es critica o es lloa, i es copia. Neix aleshores una cosa insospitada: la moda. Moltes idees ja no neixen de la profunditat de l'esperit, sinó d'una cosa molt més super
ficial i banal: de la informació.
Lecorbusier construeix "la ville radieuse". Cent kilòmetres a la rodona apareixen burdes còpies de l'edifici.
-S'ha adonat que té molts copiadors, senyor?
-"Les génies se trouvent..." contesta ell.
Les innovacions en disseny, i estructurals, que s'esdevenen al món en tombar el segle XIX, s'extenen, uniformitzen i institucionalitzen com un nou idioma mundial. A finals dels anys quaranta és conegut com "International Style" l'estil marcat amb el segell de Lecorbusier, Mies i Gròpius. Wright és hostil a aquest moviment internacional però l'any 36 construeix "Falling Waters" (La casa de la Cascada), seguint els cànons que blasmava.

L'estil internacional no és, emperò, cap estil, sinó una filosofia. Els arquitectes que tan sols saben veure-hi un "estil" fan, arreu, la pitjor arquitectura que mai s'ha fet al món. I els qui senten de debò la nova filosofia fan obres d'art pur, creen un món eteri de formes fascinants... arquitectònicament irrepetibles. La casa Farnsworth (1951) de Mies i la Glass House de Johson (1949) en són bones mostres. Llur concepció de casa integrada a l'espai es tipifica amb fines estructures, concepció que, en traslladar-se als grans edificis, exigeix dues úniques coses: claretat estructural i noblesa de materials i de proporcions, coses que no són precisament gens fàcils d'imitar, ni d'aconseguir.
La nova filosofia necessita manifestar-se amb altres normes. I ho fa amb l'obra de Alvar Aalto, l'obra que sap recollir l'humanisme que el pur racionalisme no podia donar, oferint la possibilitat que la nova arquitectura pogués assimilar les característiques especials de cada regió, i el més important de tot, la possibilitat que la creativitat individual es manifestés amb llibertat, sense l'estricta matemàtica de la proporció, ni la fredor de la puresa formal. La "casa Mairea" de Aalto (1939) és contemporània de "Falling Waters" de Wright i de la "Villa Savoye" de Lecorbusier, però la difusió mundial de la seva obra no s'aconseguirà fins els anys 50, al menys pel que fa a la nostra terra, quan ja podem traslladar-nos a Finlàndia i veure l'ajuntament de Säynatsälo...
A finals dels 50 ja sonen molts altres noms: Louis Kahn, Paul Rudolph, Niemeyer, Kenzo Tange, el nostre Josep Lluís Sert, etc. L'arquitectura, els anys seixanta, passa per uns moments àlgids... Però, en aquells moments, que lluny que estava tot això de nosaltres!
Bé. Tot això és cert, però com que el nostre arquitecte no és pas un "arquitecte de cort" treballa en el que li surt, fa el que pot, admira els artistes que ho són de debò, i va fent cascarrulles intentant millorar els dissenys que creu millorables... I comencen els anys 60...