Strip pòquer: la partida habitual dels anys imparells

Vaig fer com si m'empassés la saliva. Tenia una parella de sets, un de trèvols i un de cors. I ja havia canviat les cartes. Només em quedava una peça per treure'm! La Júlia, la Mari i el REX encara no s'havien hagut de llevar res! Ja estava ben a prop de perdre definitivament.

- Té collons la cosa! - em va sortir sense pensar, d'esma.

- Va, Jon, no t'enfadis! Només és un joc. - m'intentà consolar la Júlia.

- Sí, però sempre em toca perdre a mi! - vaig respondre jo.

- No, no sempre. Fa set-cents cinquanta anys vaig perdre jo! - digué el REX, amb la seva cara inexpressiva, però no especialment.

- Quin consol, fa set-cents cinquanta anys! Sí, i en fa tres mil dos-cents vaig guanyar jo una vegada, no et fot? - em vaig queixar.

- Va, si us plau, juguem. Mostra les cartes, Jon. - feu, cansada, la Mari.

Jo, com sempre en aquestes circumstàncies, perdia oli. La taca al terra s'anava fent més i més gran. Vaig mostrar la trista parella. A la pantalla de la Júlia apareixia el pòquer habitual, mentre que el REX ensenyava una escala de color i la Mari, com sempre, il·luminava tots els seus LEDs intermitentment, mentre pels seus altaveus sonava una música triomfal: tornava a tenir repòquer. Quina novetat!

L'escàner de la Júlia em va començar a explorar, la càmera de 2.300 megapícsels de la Mari va iniciar la gravació i el REX, Robot Eclèctic de Xeó, m'il·luminava amb un potent focus. La Mari va emetre un llarg xiulet. Vaja, tot igual que sempre.

- Va, treu-t'ho, treu-t'ho! - començaren a cridar tots tres.

Tocava ser atrevit. Amb un moviment precís de la punta del braç mecànic, vaig extreure la meva última peça, la bateria inserida en l'entrada d'allò que en podríem dir el pubis. Els ulls se m'envermelliren i, en un tres i no res, s'apagaren tots els meus llums menys, per un moment, la pantalla d'alerta:

- Atenció, alerta. Tot el sistema està a punt d'entrar en mode apagat. Tota la memòria es formatarà. Insereix la bateria principal. Insereix la... bateria... prin... clic!

Ja està. Quan se'm tornés a connectar, els meus companys m'haurien de tornar a explicar com es juga en aquest maleït joc i, indefectiblement, a perdre de nou, per inexpert. No entenc on és la gràcia de l'estrip pòquer. Qui cony va imaginar-se un joc tan estúpid?