El teu esguard

Un relat de: Jan des Val

Quantes vegades el teu esguard
ha estat per mi la més bella joia?
Aquella mirada d'amagat
una veritable i fragant toia.

Si no et sé a prop, si l'enyor em venç,
quan tot és ben fosc al meu voltant,
llavors tu em mires i em fas saber
que ets amb mi, a prop i no distant.

El teu esguard em duu de la rosa
la fragància més exquisida,
dels camps la verdor vibrant i abundosa
quan la primavera venç i els visita.

No són només els teus bonics ulls,
mel preuada i molt estimada,
sinó que d'amor van ben curulls
i m'ho fas saber amb la mirada.

T'agraeixo cada cop i sempre,
que permets els teus fars de guiar-me,
em fan recuperar i guanyar el tempre
vencent les tenebres d'odiar-me.

És que, de veres, esguards bonics,
els moments, els instants sense tu,
són eterns, llargs i pobrics,
enyor, melangia, negre escrú.

Amb la teva mirada, però,
el desànim esdevé empenta,
el món trist, perillós i malbò
es torna una menja suculenta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer