Poder tornar enrere

Estic feta una vaca! Em sembla que la gent ja em mira i deu pensar "Carai, quina foca!". Com he arribat fins aquí? Si quasi no menjo! De demà no passa! Aniré al dietista i seguiré fil per randa totes les seves indicacions. M'apuntaré a un gimnàs! O, si no, no, millor que vagi a la piscina. Hi aniré cada dia i hi nedaré una hora. Almenys he de perdre vint-i-cinc quilos si em vull mirar al mirall i no espantar-me. I el pobre Alfred? Diu que em troba maca! Qualsevol em diu res amb la mala llet que gasto! Algun cop ja ha intentat, educadament i molt subtilment, fer-me veure que potser havia de vigilar una mica més què, quan i quant menjo. I que hauria de fer exercici. Però jo, ni cas. Més aviat passant a l'atac i abocar-li un reguitzell de defectes seus fins que callava derrotat. Encara com m'aguanta! És quan vaig començar a augmentar algun quilet que havia d'haver fet un canvi a la meva manera de fer, però, em vaig anar deixant i mira on he arribat. Qui pogués tornar enrere!

Ben arruïnat! He perdut bous i esquelles! Maleïda crisi! I ara, què? Ja no em puc vendre res més. Ja no tenim res! Cap banc es fia de mi. M'embargaran la casa! Ja no hi ha res a fer. Qui em manava embolicar-me d'aquesta manera! Mira que la saviesa popular ja parla de les males conseqüències d'estirar més el braç que la màniga! Hem viscut com uns rics, gastant molt més del que teníem. Fins que tot ha fet un pet! La Magda ja em deia que potser hauríem de vigilar una mica. Però quedava tranquil·la i contenta quan li responia amb un regal luxós i car. Per què havia de comprar una casa al camp, si ja teníem la de la muntanya i la de la platja, a part d'aquesta en què vivim? Si no disposàvem de temps ni per fruir-ne una! I els cotxes? A qui se li acut tenir tres cotxes si només som dos adults a la família? Ara ja no ens queda res! I ho devem tot! Hi havíem d'haver posat seny. Haver estat conscients d'allò dels set anys de vaques grasses i set anys de vaques magres! Qui pogués tornar enrere!

Pobre pare! I pobra de mi! Si hagués sabut que estaves tan greu! Que poc em costava haver-te dit que sí. I, en canvi, seca, distant com una mala cosa, freda! Orgullosa, egoista! Clar, jo tenia les meves coses. En elles no hi cabia anar a passar aquella tarda al cementiri. A veure la mare, com deies tu. És que volia que li acompanyés un cop al mes! Jo estava massa ocupada. Si et pogués fer saber ara, pare, quant t'estimava! Quant feia que no t'ho havia dit? Segur que et podia haver contestat millor almenys! Que no podia de cap manera, que és cert que m'era impossible, però que allò no volia dir que no ho pogués fer un altre dia! Que no és que no valorés la teva companyia, que t'estimava molt, que per mi eres el millor pare...! Si t'ho pogués dir ara! Però ja no hi ets. He fet tard! Qui pogués ara tornar enrere!

Ben sola, sense tu! On deus parar, Marc? Ja saps que et necessito? Vas marxar i no et vaig dir ni adéu! De fet, jo ja feia temps que havia marxat de tu. No físicament, però sí en ànima, de cor, realment. T'havia abandonat. Havia deixat de fer-te fruir, de mimar-te, fins de mirar-te. I això que t'estimava molt! Tant com t'estimo ara! Però vas esdevenir una part més de la meva vida. Una part segura, alguna cosa per la qual no calia lluitar, ni esforçar-se, ni tenir-ne cura. Tu, Marc, ja m'ho vas voler fer veure. Ara me n'adono. Jo em vaig enfadar amb tu i et vaig recriminar que m'amenaçaves. I et vaig dir que si no estaves bé, que ja podies agafar la porta i marxar. Aquella va ser la primera vegada de moltes altres. En totes elles, el mateix desenllaç! Que poc receptiva vaig estar, que poc atenta. La nostra unió s'estava desfent i no me n'adonava. És més, contribuïa a desfer-la. Em va costar de creure que era definitiu quan em vas dir de deixar-ho córrer. Sabia que m'estimaves i jo sabia que t'estimava. Tu ja no sabies que t'estimava. Ni sabies si m'estimaves. Per què tanta incomunicació? Qui pogués tornar ara enrere!

Per sort, encara podem tornar enrere. Podem tot just fer un viatge al passat que ens permeti solucionar mals que ja no tenen solució. Simplement, no ens hem de permetre arribar tard.

Jo encara peso solament uns pocs quilos més del meu pes ideal: amb unes hores setmanals d'exercici i vigilant una mica més la meva alimentació, no tinc per què arribar a inflar-me com una truja.

Jo encara no ho he perdut tot i si compartim el cotxe i esperem una mica a canviarlo, per exemple, podem remuntar la situació econòmica i sortir-nos-en.

Jo encara tinc el pare viu. I sóc a temps de fer-li saber que l'estimo i que és molt important per a mi. I m'és possible acompanyar-lo a passejar, al mercat o, si vol, al cementiri a veure la mama.

Jo encara visc amb el Marc. I sé que m'estima. Sóc a temps de fer-li saber que jo també me l'estimo. Que de cap manera voldria perdre'l ni perdre la nostra unió. Que lluitaré dia rere dia perquè sigui un home feliç al meu costat. I, d'aquesta manera, jo seré una dona feliç.

I jo encara sóc a temps de lluitar per millorar la comunicació amb el Lluís, el meu fill. Abans no sigui massa tard!

I jo encara puc demanar disculpes a la Roca, la meva companya de feina, per la manera que li vaig respondre ahir, fatxenda i masclista. Per dir-li que em vas saber greu aquelles llàgrimes i que em perdonés. Ara hi sóc a temps!

I jo encara tinc temps d'anar al metge que em miri bé perquè no és normal que em trobi tan cansat i que m'aprimi tant si menjo tant o més que sempre. Millor agafar-ho a temps!

I jo encara puc fer un esforç i aprovar aquelles dues assignatures que mai no hauria d'haver suspès i així no repetir curs. Em vaig confiar tant! Pensava que sóc tan intel·ligent que amb un mínim estudi me les trauria tranquil·lament.

I jo encara...

I jo!

Jo, també!

Tots tenim aspectes que podem abordar ara, abans no sigui massa tard. En aquest sentit tots podem tornar enrere d'un previsible futur, un destí on ens porta el camí que fem avui. Perquè és aquí, en el present, on podem actuar, deixar-nos de pors, de mandres i de pensar que fem el que fem, tot anirà bé.

El passat ja ha passat. El futur pot ser que es presenti quan ja sigui massa tard. I llavors no que no podré tornar enrere!