A l'abril, una flor

Un relat de: Jan des Val

A l'inici d'aquell abril,
pocs dies n'havien passat,
quan una flor, és veritat,
neix amb els pètals de marfil.

Sols és una fina poncella,
llum acabada de crear,
una gràcia d'admirar,
una màgica meravella.

El jardí és ja alegre i festiu,
colors i aromes a vessar,
tot és vida en ella arribar
al bonic paradís joliu.

Les papallones l'acaronen
i no la deixen de besar.
Amb el seu vol aquí i allà,
com a princesa la coronen.

És bocí de cel a la Terra,
dolçor, delícia, bondat,
un estel ben agraciat,
plàcida pau entre la guerra.

N'és de la casa la pubilla
hi porta la felicitat,
tothom hi esdevé cor-robat,
tan formosa n'és ja la filla!

D'aquest miracle ara en fa els anys,
el jardí ha anat canviant,
i encara és la flor més fragant
al verger, com en temps antanys.

I demà seguirà sent bella,
l'atractiu que ha tresorejat,
l'encant que sempre ha palesat,
li restaran i seran amb ella.

No és de finor externa tan sols
sinó boniquesa real,
si la forma és escultural,
el seu si brilla com deu sols.

Aquesta olor no perdis mai,
fes per gaudir de la felicitat,
tota la llum que has regalat,
no l'apaguis, flor, no, jamai.

Els anys ens aniran passant,
i ja bé està que sigui així,
jo esdevindré un vell padrí,
ta dolçor seguiré admirant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer