Sostenint mentides

Sempre he criticat la hipocresia, bé, ho segueixo fent, pero el cas, és que visc d'ella. D'acord és repugnant, però la hipócrita no sóc jo, és la societat. Si aquesta no s'hagués vist necessitada dels meus serveis jo mai hagués exercit.
Va començar com una tonteria d'adolescent, la gent em demanava ajut per a escriure disculpes, declaracions o l'opinió personal dels treballs... al principi era un cop de mà a algún amic; aviat tenia encarrecs de tot el col.legi. La gent no en savia gens, d'expresar-se, ho això era el que jo pensava. De cop i volta no em demanaven una cosa en concret, no m'exigien una frase bonica o una història creíble, sinó que em describien la situació per a que jo la modifiques de manera que tothom acabés ben parat. Em dedicava a dir-li a la gent el que havia de dir per quedar bé amb la seva familia, els seus amics... Això si, jo cobrava els meus honoraris, em menjava el cap pensant en quina frase aconseguiria el perdó d'una novia dolguda o l'escusa perfecte per evitar un castig més. Mitjançant una mentida feia feliç a la gent, i a més, cobraba. La gent pagava a plaços per a sostenir una mentida que costava, en ocasions, molt de mantenir. Abraçades carregades de mentides i amistats d'hipocresia. No necesitaven res més que les paraules. Jo...les vestía i se les entregava, no era jo la que mentía, oi? Una veueta al meu interior em deia que la culpa no era meva, mentre acallava a una altre que afirmava que realment la hipócrita era jo.

Ens mentim a nosaltres mateixos per a que mentir als demés no ens faci tant de mal, ens intentem convencer de que el que diem es relatiu, quan l'única cosa que fem es ofegar la veu de la consciència.

De vegades sento que vivim en un món així, tan fals i carregat de mentides... costa de creure que totes les abraçades siguin de veritat, que els amics s'estimin realment i que les paraules com "lleial" i "t'estimo" no s'hagin sobrevalorat fins al punt de que el seu sentit vertader se l'hagi endut el vent.