Ajuda'm

Un relat de: Seny i Rauxa

"Jo el mirava de reüll. Seguia els seus moviments. Des de la meva finestra tenia visió completa de totes les habitacions de casa seva. Sabia que passava la major part del temps al despatx, amb el reflex de la llum de l'ordinador impresa en el seu rostre. S'aixecava aviat i dedicava hores i hores a dur a terme el seu treball. Encarregava menjar, i dos cops a la setmana feia exercici en una sala proveïda de peses i una bicicleta estàtica. Mai vaig escoltar música provinent del seu pis. Ni el vaig veure acompanyat. No sortia de casa. Estava aïllat de la societat."

[i]"Era una vida monòtona i repetitiva, però la feina que duia a terme ho requeria. I em sentia orgullós. Connectat a la xarxa tenia uns coneixements d'informàtica molt elevats. Em mantenia en forma i gaudia fent el que feia. No era un amic a ulls de ningú, i si algú em coneixia de ben segur que m'hauria oblidat. El plaer de saber-ho em va semblar atractiu durant molt de temps. Fins que la vaig veure"[/i]

"Poc a poc, sense pressa, duia a terme la rutina del seu dia a dia, semblava alentir el temps. Vivia engabiat en una presó invisible, amb barrots que ell mateix havia col·locat. Jo sabia que sol no aconseguiria fugir. Però, qui era jo per a entrar a la seva vida?"

[i]"Sabia que em mirava. No l'enxampava mai, però ho notava. M'agradava sentir que els seus ulls em seguien, que era el punt de mira dels seus pensaments, saber que no entenia per què vivia presoner. Fins que la vaig necessitar."[/i]

"Arribar a casa i buscar-lo amb la mirada. Cada segon que passava sense veure'l es feia etern. Però no era veure'l el que desitjava, volia sentir-lo, saber com era la seva olor, tocar-lo, poder mirar-lo als ulls..."

[/i]"Volia trobar-la, estar amb ella, saber si tenia pigues o no a la pell, si també em necessitava, escoltar la seva veu i, sentir que no estava sol."[/i]

"Per què no sortia mai? Era un nàufrag que havia perdut les ganes de lluitar. Ja li era igual tornar o no. La seva illa estava construïda a mida per a ell."

[i]"No podria enfrontar-me al món de nou, sortir al carrer i buscar-la, massa gent a la ciutat, molt soroll i fum, i si no la veia? I si em perdia? No sabia moure'm entre tanta gent, no trobaria mai el camí de retorn, estic exposat a masses perills" [/i]

"De nou el mirava, per primer cop durant tot aquell temps, vaig notar nerviosisme en els seus moviments. Sempre havia pensat que que inclús sentir, era aliè per a ell, que res alterava la seva preuada monotonia, que res el faria sortir de casa seva. Però no, fos el que fos, el torbava, no podia concentrar-se, anava d'un lloc a un altre, tancava els ulls i tremolava. Què passava?"

[i]"Què hem passa? Vull sortir, vull trobar-la, vull escapar d'aquesta illa. No puc vèncer el pànic a l'exterior. Necessito que m'ajudi.[/i]

"La seva mirada em va colpejar com si d'una empenta es tractés, el meu pols es va accelerar, podria haver apartat la mirada, avergonyir-me de que m'hagués enxampat, marxar i dissimular, però no ho vaig fer. Vaig comprendre que jo era el seu vaixell. Un missatge gravat en els seus ulls se'm clavava a l'ànima. AJUDA'M"











Comentaris

  • Help...[Ofensiu]
    Naiade | 11-02-2008 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt aquest relat on descrius un món fet a mida per algú que te por a enfrontar-se al món, però no estem fets per estar sols i tard o d'hora algú ens motiva per sortir a la llum, per gaudir de la companyia, del amor.
    Sabem transmetre tantes coses tan sols amb una mirada!
    Relat original i treballat des de dins els pensaments dels personatges.
    Tornaré a passar aviat per aquí, m'agrada el teu estil.

    Una abraçada

  • Des del silenci[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-01-2008 | Valoració: 10

    Has escrit un relat que és en realitat un diàleg mut, ja que en lloc d'intercanviar paraules, cadascú dels protagonistes ofereix imatges, transmet sensacions, comunica sentiments, provoca emocions... i, per fi, connecta amb l'altre gràcies a la mirada.

    Has tocat un dels meus punts febles...
    M'explico: Sobre el poder de la mirada i el do que té per a establir ponts entre les persones va anar el meu primer relat publicat en aquest web, Amb les cames separades, que penso que entendràs perfectament si ho llegeixis.
    Però a més d'aquest, no puc per menys que oferir-te un altre relat meu que em fa sentir molt especialment a prop de l es teves paraules: Mirades i miratges.
    Si te'l mires, ja veuràs que no tan sols pel joc de mirades, sinó fins i tot per la forma d'organitzar el relat, els podem considerar companys.
    El crit de la protagonista no és escrit, però és emès i existeix; si mires atentament ho pots trobar també: Busca els noms propis que apareixen al text, escriu en columna les inicials... i llegiràs la seva demanda! Et sona? Comprens ara perquè em sento com a casa dins el teu relat?

    Com que m'interessa molt la teva obra, tornaré a passar per aquí aviat...

    Ara t'envio una abraçada silenciosa, però gran i ferma,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: