Sopar de Nadal

Un relat de: pivotatomic

Un cop vaig haver deixat l'abric al penjador, i abans d'entrar a la sala, vaig mirallar-me en un dels grans espills que hi havia al rebedor i vaig constatar, amb satisfacció, que no estava del tot malament. Els texans blaus i l'americana gris conjuntaven amb les sabates negres i la corbata groguenca. Informal pero arreglao, que diria la Martirio. A més, feia poc que havia perdut uns quilets i encara se'm notaven a la cara, menys rodona que habitualment. Era una agradable novetat el poder-me aturar sense complexes enfront d'un mirall per comptes d'haver de passar de puntetes pel seu davant, intentant desviar la mirada cap a qualsevol punt que no fos el seu reflexe. Vaig suspirar complagut i, sense més preàmbuls, vaig empènyer la porta.

El lloc era ja ben ple de gent. Tots companys de feina molt més tocats i posats del que els veia cada dia i amb cara d'estar de molt millor humor. Vaig caminar cap al centre de la sala i, pel cami, em vaig parar davant la safata que duia un dels cambrers uniformats i vaig agafar una Coca Cola al vol. M'hagués anat bé no ser abstemi, perquè sabia del cert els efectes desinhibidors que poden tenir una o dues copetes a temps, però m'hauria de conformar amb la cafeina i amb el record del reflexe que m'havia tornat el mirall de l'entrada.

Aquell era el primer sopar de Nadal d'empresa al que jo assistia en la meva vida i, la veritat, em feia força il.lusió. Feia pocs mesos que treballava a la revista i encara desconeixia prou el món de les relacions laborals com per creure'm una mica totes aquelles tonteries paternalistes amb les que a alguns empresaris els agrada tractar als seus treballadors. El cert és que no trigaria massa en detestar les ocasions com aquella i en evitar-les com s'evita pel carrer a un conegut amb qui no et ve de gust aturar-te a parlar. Però, què voleu, jo era jovenet i passarell i tot em semblava bé. Així que vaig anar repartint salutacions, somriures i mirades còmplices a tort i a dret, mentre buscava als meus companys de redacció. L'editorial publicava set capçaleres diferents i, a més, les imprimia i distribuia ella mateixa, de manera que a la sala hi havia, ben bé, més de dues centes persones, incloses les de la delegació de Madrid. Amb tot, no em va costar massa veure als companys que ja havien arribat, fent rotllana en un extrem de l'habitació i m'hi vaig acostar per sumar-me a ells. Llavors vaig començar a entendre que, tot i que aquests actes s'organitzen teòricament perque els diferents departaments de l'empresa es coneguin i confraternitzin entre ells, a l'hora de la veritat el que fa la gent és buscar als quatre coneguts de cada dia i ajuntar-se amb ells amb la mateixa desesperació dels colons quan els atacaven els indis. La pena de trencar aquesta norma no escrita és, o creuar quatre paraules amb un desconegut i despres quedar-te al seu costat com un estaquirot, sostenint la teva beguda fins que un dels dos reuneix el valor suficient per formular un comiat ràpid i allunyar-se a tota pressa a la recerca dels companys de cada dia… o soportar als tres o quatre plastes que tenen totes les empreses, que t'agafen per bandes i t'expliquen un pilot de coses que no t'importen gens però que tu has de soportar amb un somriure educat, mentre et preguntes per què collons no t'hauràs quedat a la rotllana dels coneguts.

El cercle de seguretat es trenca obligatòriament, però, a l'hora del sopar. Es veu que els organitzadors d'aquests actes no són tan idiotes com sembla i aviat es van adonar de les tàctiques que adoptaven els treballadors per relacionar-se el mínim possible entre ells. Així que van reaccionar d'una manera subtil però indiscutiblement enginyosa: fent taules com als casaments. És a dir: que un no s'asseu amb qui vol, sino que ha de buscar el seu nom en un paperet i compartir taula amb qui el destí (o el cap de personal) ha tingut a bé emparellar-lo. De manera que, quan totes les rotllanes es van anar desfent de mala gana, jo em vaig veure passejant d'una banda a l'altra, buscant el meu nom en un bocinet de paper. Em vaig trobar al cap de poca estona, en una de les taules més allunyades del centre i, el primer que vaig fer va ser mirar quí m'havien tocat de veïns. A la meva dreta hi havia un tal Fernando Soriano -que, l'endemà, preguntant a la redacció, vaig descobrir que era un noi del magatzem de Madrid-. El nom de l'esquerra em va cridar molt més l'atenció:

Eulàlia Santacreu

Vaig trigar un moment en associar aquella Eulàlia amb la Lali, una de les tres recepcionistes de l'empresa i, segons la meva opinió personal, de llarg la més maca i simpàtica del trio. A diferència de les altres, la Lali sempre tenia un somriure per tothom i mai feia de mala gana alguna cosa que li demanessis, perquè ho assumia com part de la seva feina i no com un ultratge personal, com les altres dues.

A més, a mi em semblava preciosa.

Rossa tenyida, amb el cabell llarg fins a mitja esquena, no massa alta i amb els ulls foscos i el somriure lluminós, l'alegre "bon dia!" amb que em rebia cada matí a l'arribar a la feina era una de les coses que em feien més soportable l'idea de passar les següents vuit hores de la meva vida allà tancat. Alguna vegada, quan tenia una excusa, em parava a xerrar una miqueta amb ella i l'estona sempre se'm feia curta. Per desgràcia mai he sigut massa bo jugant al joc de la seducció i el cert era que la Lali i jo no passavem de ser dos perfectes desconeguts que es tractaven amb cordialitat. Bé, potser aquella nit en coneixeriem una miqueta millor.

Tot just quan començaven a apareixer els títols de crèdit de la películ.la que m'estava muntant sobre la Lali i jo, la realitat, en forma de Fernando Soriano, va venir a interrompre la sessió i em vaig trobar intercanviant unes frases intrascendents amb el meu altre veí. Per sort, sempre hi ha el futbol per treure't d'aquests tràngols (qui diu que la pilota no serveix per res? I per parlar-ne amb la gent que no coneixes de res què, eh?) i en pocs segons vaig acabar vaticinant que aquell any guanyariem la lliga, la copa, la recopa i la copa d'Europa... i sense baixar de l'autobús! Tots dos vam riure més del que es mereixia l'acudit i, just dos segons abans de que la situació comencés a posar-se violenta per la manca de temes amb els que mantenir viva la conversa, va arribar la Lali.

Pentinada de perruqueria i molt més maquillada que de costum, em va semblar encara més maca del que la tenia considerada. Duia un vestit verd i negre curt i unes mitges negres que feien que les seves cames, en les que no m'havia fixat mai (més que res perque me les ocultaven el taullel darrera el que ella treballava), em semblessin més desitjables que les de la Julia Roberts al cartell de Pretty Woman. Un senzill collaret de perles -no hi ha res que em sembli més sexy que les perles damunt la pell femenina- posava la cirereta a aquella deliciosa aparició. Com sempre, em va dedicar un dels seus somriures plens de dolçor i em va dir:

-Que ens ha tocat de costat?
-Doncs... em sembla que sí
-Que bé! He vingut tota l'estona amoinada per veure amb qui em tocaria, però veig que he tingut sort!

I es va asseure al meu costat, mentre jo em sentia el tipus més especial i afortunat d'aquella sala abarrotada de gent.


Durant el següent parell d'hores, no vaig creuar ni una sola paraula amb el Fernando Soriano. Per ser-vos sincer, encara que ell fos assegut només a uns centímetres a la meva dreta, dubto que m'hagués adonat si un tornado hagués entrat per una finestra i se l'hagués endut volant... perque el meu coll es negava a girar-se en cap altra direcció que no fos exactament la contraria. D'alguna manera màgica, la Lali i jo vem conseguir una conversa fluida en la que els temes es succeïen sense haver de forçar-los i, sobretot, sense sil.lencis incòmodes. Com més me la mirava, més encantadora em semblava i cada cop que la vaig fer riure -que van ser molts, no ens perdem ara en inútils falses modèsties- em vaig sentir ple d'una satisfacció gairebé infantil. Només em va espatllar el moment quan em va dir que no tenia cap intenció de quedar-se al ball de després de sopar, perque aquells actes no li agradaven gens i havia quedat amb uns amics a mitjanit. Vaig agafar aquella informació indesitjada i la vaig desar a la part més fonda del meu cervell, esperant que d'alguna manera ella decidís oblidar-se de la seva cita quan arribés el moment.

Però no se'n va oblidar.

Després del sopar, tots ens vam aixecar de les taules i ens vam reunir sota un enorme arbre de de Nadal, on cadascú havia dipositat el seu regal de l'amic invisible. En aquella empres es feia d'una manera una mica diferent: cadascú comprava un objecte de fins mil pessetes, l'embolicava i el deixava sota l'arbre. A l'hora de la veritat, tothom es reunia allà i agafava un paquetet a l'atzar. Jo havia comprat un poster amb el cartell original de Lo que el viento se llevó, i la meva intenció era anar directament cap a ell i quedar-me'l, perquè els companys de la revista ja m'havien avisat que la gent comprava coses realment espantoses. Però algú va ser més ràpid i, gairebé sense adonar-me'n, em vaig trobar amb una enorme espelma olorosa d'un color vermellós entre les mans. Sí, val, ja sé que molts em direu que no era pas un mal regal (de fet, recordant el que em va tocar en anys posteriors, fins i tot jo hi hauria de coincidir), però ara i aquí us he de fer una confessió: odio les espelmes. És una d'aquelles fòbies inexplicables que tots tenim i que mai ens parem a racionalitzar. Simplement, em fan fàstig. Em vaig girar amb cara de disgust i em vaig trobar amb el somriure de la Lali que es mirava, divertida, el seu regal: una horrible figureta d'imitació de porcelana, que representava un angelet. Tots dos ens vem posar a riure.

-No sé de què et queixes, la teva espelma no està pas malament.
-La cera em fa fàstig - li vaig contestar amb un aire de divertida resignació - La vols?
-No, no! - va riure ella - Llavors jo t'hauria de donar el
meu àngel a canvi i em caus massa bé per fer-te una cosa així.

Una altra vega em vaig sentir meravellosament bé al sentir aquelles paraules.

-Ballaràs amb mi? - Li vaig preguntar.
-Nooo. Ho sento. Ja t'he dit que no em quedaria pas. De fet, ja faig tard amb els meus amics.

Vaig sentir con si la terra s'obrís sota els meus peus i suposo que va ser la desesperació la que em va donar forces per proposar-li.

-Escolta... No te'n pots anar i deixar-me aquí penjat! Em moriré sense tu. De veritat!
-Es queee... - em va dir com dubtant- No em ve gens de gust quedar-me aquí. Ja t'he explicat que aquests sopars em semblen molt hipòcrites i si he vingut és perquè en aquesta empresa, venir és gairebé obligatori i no vull perdre punts. Però ara ja en tinc prou.
-Doncs anem a una altra banda si vols. Jo tampoc tinc cap interés en quedar-me - Vaig dir-li intentant no semblar molt desesperat.
-I els meus amics?
-Sobreviuran sense tu... que és molt més del que es pot dir de mi.

Va somriure amb aquell somriure tan bonic que tenia i vaig saber que me n'havia sortit.

-On vols anar?
-Coneixes un local del Born que es diu Miramelindo?
-No.
-Doncs l'has de coneixer!
-D'acord. Som-hi!

Vam anar al Miramelindo amb el meu Peugeot 205 i, d'alguna manera màgica, vam poder aparcar molt a prop sense haver de donar mil voltes. Si hagués cregut en aquest rotllo dels senyals, hauria interpretat allò com un síntoma de que els déus em somriurien aquella nit. Però a aquelles alçades, jo ja havia decidit que la meva vida seria un infern si no aconseguia saber de primera mà quin gust tenien aquells llavis pintats de vermell i començava a posar-me nerviós. Havia d'atacar? I si era així, quan? Ara, potser? Caminavem cap al Miramelindo pel passeig del Born, treient nubolets de vapor mentre parlavem i jo em moria de ganes d'agafar-li la mà. Però la por de que fos massa d'hora o d'un potencial rebuig emb va paralitzar i no ho vaig fer, encara que em vaig quedar amb la desagrable sensació d'haver perdut una bona oportunitat.

El Miramelindo és un d'aquells locals amb aire antic i plens d'encant dels que el Born n'esta ple, però que tenen la pega d'estar sempre fins a dalt de tot. Quan hi vam arribar, vam haver d'entrar obrint-nos pas entre la gentada que s'amuntegava al llarg de la barra, però els deus seguien de part meva i, quan vam pujar al pis de dalt per veure si trobavem lloc, una parella es va aixecar davant nostre i van marxar cap a l'escala ben agafadets. No vaig poder evitar sentir un rampell de sana enveja d'aquell tipus.

Un cop asseguts un al costat de l'altre i amb un parell de copes al davant, jo em vaig posar el vestit de Mr. Wonderful i vaig desplegar tots els meus trucs (no masses, no us penseu) per intentar demostrar-li a la Lali que estaria boja si deixava escapar l'oportunitat de convertir-se en la dona de la meva vida. Vaig fer servir tot el mostrari, ja sabeu: vaig exagerar el meu cantó sensible i vulnerable, vaig ocultar la meva passió per aquelles coses que als homes ens tornen bojos i que les dones solen veure com uns molestos competidors per aconseguir tota la nostra atenció i vaig intentar disfressar la meva inmaduresa galopant d'un esforç conscient per deixar expressar-se lliurement al "nen que tots portem dins". També vaig afegir unes gotes de pedanteria calculada per intentar demostrar-li com n'era d'intel.ligent i vaig fingir escoltar amb molt d'interès tot el que ella em deia quan, en realitat, del que em moria de ganes era, simplement, de fer-li un petó llarguissim. Però no era la primera vegada que em trobava en una situació que a mi em semblava molt favorable i que acabava amb un xasco inesperat, i no em decidia a llençar-me. Passada una hora llarga, vaig ser conscient de que el moment de l'ara o mai s'acostava vertiginosament. Vaig respirar fondo (mentalment) i fent un glop del meu capucchino, li vaig dir, així com de passada:

-Saps de què em moro de ganes?
-No, de què?
-De besar-te - li vaig etzibar canviant totalment el to de veu i utilitzant-ne un que volia significar. "No veus que aquesta frase és la més trascendental que e pronunciat en els meus 24 anys de vida?".
-Ah, si? - Em va dir amb una mirada que semblava calibrar la sinceritat de les meves paraules i el seu to.
-Sí.
-Ja començava a pensar que no m'ho demanaries mai - I el seu preciós somriure va enlluernar aquell local habitualment en penombra.

Mentre les nostres cares s'acostaven fins tocar-se per primer cop, vaig sentir una deliciosa sensació d'alleugeriment, com si m'haguessin tret de sobre una llosa d'una tona de pes. Fent-li a l'Eulàlia Santacreu el que seria el primer d'una llarguissima serie de petons i descobrint que la seva boca era tan càlida i dolça com portava somiant-la tota la nit, jo no podia saber que la nostra seria una relació no massa llarga. Que aviat la seva tremenda bondat, que jo només havia començat a intuir, em semblaria sossa i que la seva conversa no trigaria en deixar d'interessar-me. Amb els ulls tancats i les fosses nassals impregnades de la seva olor de nena, jo ni tan sols imaginava el mal que li faria a la Lali uns quants mesos més tard, quan ella em va preguntar si hi havia algú més i jo li vaig contestar brutalment que sí. Acariciant-li la galta amb les puntes dels dits i murmurant-li a cau d'orella quants mesos portava esperant aquell moment, jo no podia ni somiar que, des de llavors, cada any per vols de Nadal, no podria evitar pensar en ella i preguntar-me com hauria estat la meva vida al seu costat. I trobar-la a faltar.

No, jo no podia ni tan sols intuir totes aquestes coses. Perquè, sabeu? en aquell precís moment en que vaig enfonsar els meus dits en els seus cabells de palla i els meus llavis van bressolar els seus durant uns segons interminables, vaig ser plena i genuïnament feliç.

Comentaris

  • sense títol[Ofensiu]
    foster | 18-07-2005 | Valoració: 8

    Com és de rigor, gràcies pel comentari.
    Del teu sopar, ingeniosa la manera de l'encontre, els paperets i tal. La situació inicial, curosa i llargament descrita, ens centra perfectament l'acció, l'entorn triat per al relat. El tipus de gent, de relacions de conveniència, les hipocresies,... tots tenim en el record reunions d'aquest tipus.
    D'acord amb aquesta preferència per les perles.
    Bo el final, per a mi la part decisiva d'un relat. M'agrada la verbalització del futur des d'un present, negant-li valor, i tot seguit el desenllaç que ens torna al temps real de la narració i la revaloritza. Em pregunto si hagués estat millor un final més tramat o ja està bé que sigui així de natural. De fet, que en poques hores passi de ser només un conegut de l'oficina a ser-ne l'amant i company futur, ja és prou extraordinari.

    Ara una mica d'allò ( si t'emprenya ho deixo, però és que m'agrada millorar, i corregir m'és útil. No et pensis que ho faig sense diccionari)
    Complexes-- complexos / reflexe--reflex / qyí -- qui / l'idea-- la idea / es succeïen --se succeïen / sil.lencis -- silencis / fàstig -- fàstic / porcelana-- porcellana / vem-- vam o vàrem.
    Això de foster... és una tonteria. No paga la pena. Pecats de joventut
    a reveure

  • Un relat...[Ofensiu]
    març | 14-02-2005

    ...molt entretingut. Inicialment superficial, però amb un final que invita a la reflexió. És fàcil pensar "què hagués passat si...", però el cert és que les coses van com van i hom no pot estar constantment qüestionant-se els seus actes.

    Sento el retard. Segueixo llegint.

    Marta

  • Faig un últim coment en plan global[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-02-2005

    Bé... tornem a trobar dos relats d'home desesperat buscant deessa de l'amor... amb les mateixes característiques que ja he comentat altres vegades, així que ara hem limitaré a dir que m'ha agradat i reiterar la pringada que tenim les terrenals en general.

    Bé, resumint la setmana, doncs que Pivoatòmic tens una estructura literària molt ben plantejada que fa els teus relats molt ascendents i que t'obliguen a anar fins al final amb un gir dramàtic important a mig relat i un final sempre sorprenent i amb plantejaments molt originals.

    Els referents cinèfils i esportius clars, i les referències socials crítiques i iròniques molt encertades. I les expressions i descripcions molt acurades i amb un bon recurs de vocabulari. L'ortografia jo sóc pitjor, per tan no dic res, però la sintaxi i l'abús d'oracions subordinades i de relatiu si que te'l marco, perquè es quelcom que a vegades dificulta la comprensió.

    Hi ha temes recurrents com el dolor, la venjança, la recerca de la deessa de l'amor perduda (deu aquest tema recurrent i molt...) Però sempre tractats amb originalitat i amb plantejaments sorprenents.

    No tots els relats tenen la mateixa qualitat i es veu una evolució que suposo implica més maduresa. Crec també que hi ha relats en els quals t'has posat més i altres que sols son divertimentos.

    Per mi hi han uns quants de 10 perquè m'han encantat, he gaudit de la lectura, i d'altres que son entretinguts però que no m'han aportat tant. Les serps o el de No podia dormir son d'aquesta primera categoria, i sobre tot Plaer, que hem va deixar com ja has pogut veure molt integrada amb el text...je! Evidentment el d'Amb Bush es vivia millor i el secret del Coyote es troben en aquesta categoria.

    El sopar de nadal, Dialonga o Blau que els trobo els més fluixos però divertits, o el de Tonight , Papallona, i el vici de telefonar en canvi son els que tenen un plantejament original i sorprenen que mereixen una bona puntuació, que son entretinguts però que no m'han aportat tant.

    En conjunt podria dir amb el mateix símil que fas tu... que si que et voldria en el meu equip... sols m'ha quedat una recança... tanta deessa .... M'he quedat amb les ganes de fer-te la replica de la versió des de l'altre costat, però no t'amoïnis, te la faré... je!

    Moltes felicitats per la teva setmana i espero que encara rebis molts més coments. Un petó!

  • brideshead | 16-12-2004 | Valoració: 10

    Que m'he entusiasmat tant escrivint, que m'he oblidat el 10!

  • M'ho he passat pipa[Ofensiu]
    brideshead | 16-12-2004

    Noi, m'ha encantat. Una història que pot ser tan real, i sobretot perquè l'has escrita "de mort" (de bé, vull dir). A més, te l'has treballat a fons, al menys a mi m'ho sembla, la redacció estupenda, la ironia que gastes, magnífica, (habitual en tu, com ja he vist pel fòrum), les expressions que fas servir (m'encanta quan et creixes i et creixes en el Miramelindo per captivar la Lali) i bé, què més podria dir-te? Ah si, ja ho sé, que et poso un 10 i et voto, a veure si se'm cura la mala consciència d'haver estrenat els meus comentaris amb tu amb un "no-aprovat"...
    Ara em falta llegir el Coyote...
    Una abraçada!

  • Que aprofiti el sopar[Ofensiu]
    Shu Hua | 16-12-2004 | Valoració: 8

    És un relat àgil i explica una història que pot sermblar normaleta. El que més m'ha agradat és el final, quan comences a introduir comentaris del present (que s'han anat repetint tota l'estona), quasi bé hi ha una frase en el passat i una en el present. Aquestes coses m'agraden, aporten molt de ritme i hi poses un final sense haver-lo d'especificar.
    Bon nadal

    Glòria

  • fa dies[Ofensiu]
    pèrdix | 15-12-2004

    que et vull comentar el relat. M'ha agradat força la història i la forma com està redactada. Però el que m'ha fet rumiar i m'ha encantat ha estat el pont cap al futur que has tendit amb les darreres frases. Ho he trobat molt ocurrent, no de "camí fàcil" precisament ;-).

    I m'ha donat a pensar en el sentit de la felicitat. Personalment, m'agrada pensar més com una Sensació que en un Estat. Una sensació que tots, d'una manera o altre, busquem continuament.

    Bé, potser improviso massa.
    En fi, que m'ha agradat.

    Que vagi bé

    P.D.: per cert. La idea de posar als personatges de "No podia dormir" els noms de jugadors de basquet em sembla molt divertida....quina malaltia, tu!

    ara si. bye!

Valoració mitja: 8.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

588 Comentaris

136678 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")