Sonet(s) d'un sonat (VI)

Davallo a les tenebres per trobar-me,
febril, aixecant cossos sense rostre,
abocador humà on ningú es mostra,
eterna son, no volen despertar-ne.

Estic perdut, no puc més quedar-me,
malalt d'ensumar aquesta olor tan forta
de pessimisme, enuig i carn morta,
he de buscar qui pugui conhortar-me.

Cantaré sols un plany més d'esperança,
demanant que decanti la balança
cap a la llum que abraça la vida.

Vull creure això que diuen que tot passa
però l'ansietat ara tot m'ho arrabassa
i visc encara en un pou de mentida.