Sonet(s) d'un sonat (III)

La felicitat sempre ha estat tabú,
no sé qui la té ni com es demana,
quan l'he cercat l'he notat més llunyana
tal com et noto quan m'apropo a tu.

Cansat de, contra els murs, ferir-me els punys
per després disculpar-me amb les totxanes,
cap elixir em fa passar les ganes
de seguir-te en el rastre del perfum.

No puc ser esclau del que de mi sabies.
Caldrà trobar com passar de pàgina
per tal que et puguis venir a trobar amb mi.

Si no em curen avui les melodies,
m'ajudarà poder vessar una llàgrima
que expulsi fora aquest funest verí.